Han passat quinze dies des de l’inici de l’excavació, i els resultats són espectaculars. Quinze dies maratonians, amb jornades de deu hores i temperatures zota zero que han permès extreure tota la gleba i la terra que cobria el túmul i deixar al descobert el que ja clarament, sense cap mena de dubte –diu l’arqueòleg Josep Font, que el 2018 va descobrir l’estructura i ànima d’aquesta intervenció– és un senyor dolmen. A 2.300 metres d’altura, amb tota probabilitat el més alt que s’ha excavat mai als Pirineus, i d’unes dimensions extraordinàries: 13,5 metres de diàmetre i una superfície total de 145 metres quadrats. Amb la seva cambra funerària al mig, ensorrada, sí, però perfectament interpretable, amb les grans pedres que feien de murs i la llosa zenital que tapava la cista: “Totes les pedres estan caigudes en la mateixa direcció, i veiem clarament com va col·lapsar”. Aquest és encara el gran misteri: si es va ensorrar de forma natural pensin que estem parlant d’una estructura que el carboni 14 ha permès datar cap al 2.300 abans de Crist– o per la mà de l’home, potser a causa de l’intent d’espoli que, diu Font, s’ha pogut documentar al costat nord de la cambra: l’absència de pedres delata algun esdeveniment extraordinari i el carboni ens diu que això va passar cap al 1000 abans de Crist.

Les respostes a aquestes qüestions les tindrem al final de la campanya que ve, quan està previst intervenir a la cambra: extreure’n primer les grans lloses que la delimiten i després excavar-la. Si hi ha sort i els presumptes espoliadors no van aconseguir el seu propòsit, potser a dintre ens hi espera el premi gros: les restes del difunt o difunts i l’aixovar amb què sens dubte va ser inhumat. Això, si el terreny especialment àcid d’aquesta zona del Cubil no se n’ha cruspit literalment els ossos, que podria ser, adverteix.

El repte per a Font és reconstruir –mentalment, de moment– com aquells protoandosins de fa més de 4.000 anys van ser capaços d’aixecar aquesta estructura megalítica a 2.300 metres d’altura: “La tartera més pròxima està a 500 metres de distància. Van haver de carregar totes aquestes pedres, centenars, per no dir milers, i després construir el túmul. Una feinada de dies potser setmanes, que exigia la coordinació de molts homes en un entorn que no és gens amable”. mable”.

I els que vindran
La cambra funerària, i el que hi pugui haver a l’interior, és el premi gros. Però de moment aquesta primera campanya ja ha deparat dues sorpreses majúscules: d’una banda, un túmul secundari i coetani, amb restes d’un foc probablement cerimonial, diu, que va ser reglamentàriament cobert amb pedres; de l’altra, la presència en un estrat inferior, i per tant anterior al dolmen pròpiament dit, de restes d’un molt probable assentament que s’estén en un diàmetre de 40 metres al voltant de l’estructura principal –“És enorme”, diu amb admiració– i que el carboni 14 ha datat cap al 2.700 abans de Crist: “Això demostra que aquesta plana estratègicament situada té des de molt antic un poder d’atracció sobre els homes que vivien aquí. I no m’estranya: només cal fer una ullada circular per comprovar que està ben bé al centre d’una mena de circ”.

A Font els ulls li fan pampallugues quan s’imagina excavat tot el jaciment en extensió, i no només el túmul principal: està convençut que allà sota l’estan esperant les restes del campament dels homes que van aixecar el dolmen. Però això queda de moment fora i lluny del projecte en curs: aquesta primera campanya es netejarà la superfície i es deixarà com si diguéssim la pedra vista; i la que ve, la cambra. Després caldrà decidir si es reconstrueix –ell té coll avall que sí, per fer el jaciment comprensible i integrar-lo a la Ruta dels orris– i més enllà d’això no hi ha res previst. Però estiguin segurs que això no s’acabarà aquí. Ell està convençut que el del Cubil és el primer, i que ben aviat li seguiran altres enterraments megalítics. I no gaire lluny.