És molt útil, l’hemeroteca, i més encara amb la nova web del Bondia, que funciona molt raonablement bé. Hi trobes coses com la primera notícia que va transcendir amb cert detall sobre la nova llei del Patrimoni que pretén impulsar el Govern. Un text que actualitzi la llei vigent, del 2003, i que resolgui d’una vegada el nyap dels entorns de protecció que va comportar la reformeta del 2014, quan el Consell, a iniciativa dels comuns –aleshores molt majoritàriament demòcrates–, va reduir de 100 a 20 els metres cautelars. El resultat és que des d’aleshores tan sols se n’ha aprovat un, el de Sant Serni de Nagol, pendent encara de recurs. I que comptant el de Sant Serni només quinze dels nostres 73 béns d’interès culturals disposen del reglamentari perímetre. I recordin que la llei del 2003 donava un marge de dos anys, dos, per proregir-los tots degudament. N’han passat 21.

Però parlàvem de l’hemeroteca, perquè aquella primera notícia sobre la futura llei del patrimoni data exactament del juny del 2022. L’aleshores ministra Sílvia Riva en tenia l’esborrany molt coll avall. Tant, que el volia tenir enllestit després de l’estiu i començar la ronda pels comuns, perquè la seva legítima i comprensible obsessió era que el text arribés consensuat al Consell. No va ser òbviament possible, i la cosa va quedar de nou al calaix de les bones intencions, primer per primer les eleccions generals i després per les comunals. I així és com arribem a la penúltima sessió del Consell, on la ministra Mònica Bonell va posar nou calendari a la llei del patrimoni. L’objectiu és desfilar a partir de setembre comú per comú amb l’avantprojecte sota el braç per consensuar el text al primer semestre del 2025. Exactament, el mateix calendari que l’exministra Riva havia esbossat dos anys enrere. Avui, com aleshores, se’ns diu que el text està gairebé enllestit i que la complicitat dels comuns és prioritària per tirar endavant una llei que liquida el concepte d’entorn cautelar de caràcter general –ni els 100 metres del 2003 ni els 20 del 2014– i el substitueix per un perímetre provisional ad hoc per a cada monument i que figurarà a la corresponent fitxa annexa a la llei. La nova llei, a més, no ho fiarà tot als entorns sinó que combinarà aquesta figura amb els plans especials i els plans directors. Tot això ja ho sabíem el 2022, i per això mateix la sensació és que entre naps i cols –eleccions, canvis de titular i la proverbial lentitud paquidèrmica de l’administració– s’han perdut tres anys. Deu, si comptem des de la fallida reforma del 2014.

Hem de creure en la bona voluntat de la ministra Bonell, com també vam creure en la de la seva antecessora, però cal no oblidar que fa tretze anys, tretze, que Demòcrates ocupa la cartera de Cultura, i que en tot aquest temps no ha sabut resoldre el jeroglífic dels entorns. L’única nota per a l’esperança és que la candidatura a la Unesco de la Construcció del Coprincipat, que segons les últimes notícies l’Executiu vol presentar el 2026, sembla haver posat una altra marxa a l’elaboració dels entorns, com a mínim als de la candidatura. N’hi ha quatre en marxa –Sant Miquel d’Engolasters, Sant Esteve i Casa de la Vall, Sant Martí de la Cortinada, i Sant Julià i Sant Germà– però de nou sorgeixen dubtes raonables: si la nova llei era l’excusa per retardar prudentment els nous entorns, com es justifica ara haver posat la directa per als de la candidatura, que s’aprovaran amb tota seguretat a l’ombra del text del 2014? Si és viable elaborar-ne amb la llei vigent, per què se n’ha aprovat tan sols un des de la reforma d’aquell any? I si el text actual no s’acaba d’adequar al que el ministeri espera d’un entorn de protecció, és sensat redactar-ne ara i en aquestes condicions per als monuments que opten a patrimoni de la humanitat?