El país de la pedra seca

Doncs ja està fet. La tècnica de la pedra seca d’Andorra ja forma part del patrimoni de la humanitat. Faltaven pocs minuts per a les 16 hores, hora nostra, perquè el 19è comitè intergovernamental del patrimoni cultural immaterial de la Unesco reunida aquesta setmana a Asunción (Paraguai) acordés la inclusió d’Andorra i quatre països més –Àustria, Bèlgica, Irlanda i Luxemburg– a la candidatura impulsada per Croàcia, Eslovènia, Espanya, França, Grècia, Itàlia, Suïssa i Xipre i que ja hi havia estat inscrita el 2020. Ja som el país de la pedra seca, probablement la més antiga tècnica constructiva de què es té notícia perquè consisteix a posar una pedra al costat de l’altra, i una a sobre de l’altra, sense lligar-les amb cap mena de morter, ni fang ni molt menys de ciment, i aixecar una sorprenent varietat d’estructures essencialment relacionades amb el món de l’agricultura i de la ramaderia: pletes, orris, cabanes, bordes, rasers, carboneres, murs i fins i tot paraallaus.

 

L’historiador David Mas, que n’ha fet l’inventari, calcula que entre nosaltres n’han sobreviscut prop de mig miler, i diu –amb la boca petita, perquè no es pot afirmar de forma fefaent– que les més antigues podrien datar de l’alta edat mitjana: es refereix a les feixes de certes vinyes de Rocafort i d’Engordany que, especula, podrien ser del segle IX. Podrien. Perquè ens en fem una idea: l’edat d’or de la pedra seca la situa entre els segles XVI i XVIII, coincidint amb el període de màxima expansió de la ramaderia. Més endavant, el relatiu booom demogràfic del XVIII i primera meitat del XIX va obligar a guanyar terres per anous cultius. Com? Aixecant feixes que encara avui sobreviuen. Per exemple, al Solà d’Andorra la Vella, diu Mas. A partir d’aquí l’ús de la pedra seca decau de forma gradual, però tan tard com el 1921 encara es va documentar a Llumeneres una jaça per guardar-hi les ovelles construïdes amb aquesta tècnica.

 

El cert, però, és que tenia els dies comptats: les bordes que als anys 50 es van aixecar al Madriu ja utilitzen el formigó, i que fins que Cal Pal i el ministeri de Cultura no es van proposar ressuscitar-la –amb èxit– va sobreviure amb prou feines en els pocs pagesos que encara eren capaços d’arreglar els forats que la pressió de la terra humida exerceix sobre les feixes i que n’és, conclou Mas, el principal enemic.

 

Es tracta, recordin, de la quarta candidatura andosina que accedeix a la llista del patrimoni immaterial de la humanitat, i la tercera consecutiva després de les festes de l’os dels Pirineus (2022) i la transhumància (2023). La quarta són les festes del solstici d’estiu als Pirineus al 2015 –les falles, vaja. Totes quatre, transnacionals. I no ens oblidem de la Vall del Madriu, la pionera, que el 2004 es va colar en solitari al patrimoni de la humanitat en la categoria de paisatge cultural. Quedarà pendent la candidatura també transnacional dels testimonis materials de la construcció d’un Estat als Pirineus: el Coprincipat –es diu així–, que comença ara l’esprint final: el projecte amb els dotze monuments que la integren, inclosa la catedral de Santa Maria d’Urgell i el castell de Foix, i sense la Seu Vella de Lleida es presentarà a finals del 2025 i el comitè del patrimoni mundial l’avaluarà en la reunió prevista per al juliol del 2027.

 

Ahir a la tarda, immediatament després de confirmada la inclusió de la pedra seca, el ministeri de Cultura va improvisar una petita celebració al Rosaleda. No va ser, òbviament, l’explosió popular del 2015 amb les falles, quan la plaça de les Arcades, però va visualitzar el compromís institucional amb la preservació d’una tècnica que, diu la ministra Mònica Bonell, “ha ajudat a configurar el nostre paisatge, tant de muntanya com de fons de vall, i que incorpora valors històrics, culturals, ecològics, estètics i també identitaris”. La pregunta òbvia era: i ara, què? “La inscripció al patrimoni immaterial ens referma en totes les accions que hem dut a terme els últims anys per recuperar i difondre una tècnica que s’estava perdent, amb l’ajut dels comuns i d’entitats privades com Cal Pal: des dels cursos de formació al programa Primera Pedra i la Setmana de la pedra seca. Continuarem donant suport a la formació, en promourem la difusió i seguirem ajudant els que vulguin aplicar de forma pràctica aquesta tècnica”.

 

L’encampadà Hugo Cruz té 30 anys, ha exercit com a guia de muntanya i professor d’esquí, i en fa tres es va sentir cridat pels cursos de formació en pedra seca que organitza el ministeri amb la col·laboració de Cal Pal i que imparteixen formadors de l’associació Artisans B*atisserus en Pierres Sèches. Ha participat en les excavacions de la farga de Madriu i de l’orri d’Encodina, i té el grau de peó, que és el primer dels quatre en què s’organitzat l’ofici de marger. L’objectiu és seguir formant-se fins a aconseguir el nivell 2 que li permetrà professionalitzar-se i viure de la pedra seca. “No serveix només per preservar el patrimoni, que esta molt bé, sinó que també es pot aplicar en obra nova, perquè és una tècnica essenciament sostenible”.