Fa certa gràcia quan comencem a parlar del ClàssicAnd i a Joan Anton Rechi, que hi exerceix com a director artístic, li floreixen com bolets batallons de haters que sembla que se la tinguin guardada des de no se sap quan i no se sap ben bé per què. O sí. Potser perquè el culpen d’haver assassinat la Temporada de Música i Dansa. És una forma de veure-ho. Des d’aquestes pàgines vam ser els primers d’advertir –i perdonin l’autocita– que corríem el perill de despullar un sant per vestir-ne un altre. Però el cert és que la Temporada feia molts anys que havia deixat de ser el que havia sigut a l’època daurada –posem que fins a la crisi del 2008–, que els últims temps anava amb la llengua fora i s’arrossegava gairebé per pura inèrcia, i que entre la desídia d’uns i les retallades dels altres la van acabar rematant: el que hi ha ara s’hi assembla com un ou a una castanya.

Tot això va passar molt abans que aparegués en escena Rechi, que va tenir la rara habilitat de concitar la complicitat de bancs, comuns i Govern per aixecar un festival de nova planta amb un pressupost exorbitant –l’estratosfèric milió d’euros– i que l’any que ve arribarà a la tercera i decisiva edició: l’acord inicial era per a tres cursos i toca per tant decidir-ne la continuïtat. També va concitar les enveges, per descomptat.

Dic que fa gràcia perquè els mateixos que el qüestionen acostumen a insinuar que Rechi és poc més que un parvenu en el món de la lírica. És parlar de ClàssicAnd i començar a sortir experts a qui tot sap a poc, com si les germanes Labèque, Lambert Wilson, Benjamin Appl o Anita Rachvelishvili fossins artistes de tercera fila. De Netrebko, Kaufmann i Flórez cap avall tot és una bírria, segons ells. Entre tants directors improvisats, l’únic que ha treballat al Liceu, a la Fenice, a Peralada, al Real i a teatres de mitja Alemanya és, que se sàpiga, Rechi. A veure quants i quins dels nostres professionals (de qualsevol àmbit) poden exhibir un currículum remotament similar.

En fi, que Rechi està casualment aquests dies a Sevilla, i per això en parlem avui. No per il barbiere, sinó per l’Ariadne auf Naxos que estrena dissabte a la Maestranza, que tampoc no és un racó de món qualsevol. Hi porta un muntatge que ja havia dirigit a Ratisbona, Aquisgrà i Bogotà, i que ret aquesta vegada homenatge al compositor, Richard Strauss, en el 75è aniversari del seu traspàs. L’ha portat naturalment al seu territori –recordin Il trionfo del mondo a la plaça del Consell General– i ha convertit l’opulenta mansió vienesa de la trama original de Hofmannsthal en l’hotel d’Hendaia on Hitler i Franco van conferenciar el 23 d’octubre del 1940, en l’única ocasió que els dos dictadors es van veure les cares. No es preocupin, que no apareixen en escena.

Es tracta, recordin, d’una metaòpera on els membres de dues companyies, una lírica i l’altra còmica, discuteixen sobre les qualitats artístiques (o prosaiques) de cada gènere. Rechi hi fa comparèixer ni més ni menys que l’actriu Imperio Argentina per contraposar l’academicisme, el cartesianisme i la rigidesa de la delegació alemanya a l’anarquia i el concepte lúdic de la vida de l’espanyola. En aquest xup-xup és possible cantar en l’alemany original i posar-te de sobte a ballar flamenc sense que grinyoli l’escenari. I ho converteix en una reflexió en clau paròdica sobre els clixés i les identitats, amb un humor càustic i un ritme trepidant que intenta acostar-se al famós toc Lubitsch.

Al gener s’instal·larà entre nosaltres per preparar el tercer ClàssicAnd. Veurem si aquest, sí, amb Netrebko. Després dirigirà The Fairy Queen, a Savonlinna, i Tosca, a Venècia. No sé vostès, però si hi ha algun andosí que sap alguna cosa del que es cuina ara mateix a la Champions de l’òpera, jo diria que és un que comença per Re i acaba per chi.