La literatura també és gimnàstica? Com es va entrenar per resistir dotze hores, dotze, amb el bolígraf a la mà?
La veritat és que vaig estar entrenant-me uns quants mesos perquè la mà s’hi anés acostumant.També vaig entrenar-me a firmar amb la mà esquerra per si a meitat del rècord la dreta, la bona, em fallava.

Va retocar la firma per fer-la més senzilla i més ràpida de traçar?
No, no, continua sent la mateixa. És cert que fa molts anys que faig firmes d’unes quantes hores i al final ja hi estic acostumat.

Segons els meus càlculs, vostè va signar a un ritme estratosfèric de 15,4 exemplars per minut.
Vam estar fent càlculs en finalitzar el rècord i ens sortia a un llibre cada tres o quatre segons. La veritat és que és una barbaritat. I als lectors els vam haver d’advertir que anessin per feina: ni selfis ni dedicatòria ni unes paraules.

Va tenir temps de menjar? De beure? En fi, d’anar al lavabo?
Durant les dotze hores vam fer tres parades. Una a les 8, dues hores després de començar –sí, vam arrencar a les 6 del matí– i quinze minutets per menjar i beure alguna cosa. Una altra sobre les 11, per recarregar novament piles amb una mica més d’aliment. I l’última cap a les 13.30, per cruspir-me un entrepà, una mica d’aigua i continuar al peu del canó.

Devia firmar amb un bolígraf de gel verd, suposo. Marca? Color? Punta fina? Gruixuda?
Sempre firmo amb un bolígraf de gel verd, de la marca Uniball, que a més fa anys que me’ls regalen.

No em dirà que escriu amb bolígraf…
No, no, els meus llibres sempre els escric amb l’ordinador.

Què té a veure aquesta plusmarca amb la literatura?
En realitat va ser un repte d’aquells que comencen com una broma. L’any passat, a la Fira del llibre de Madrid, entre dissabte i diumenge vaig firmar unes quinze hores. I l’endemà, comentant-ho amb amics, va sorgir la pregunta: qui devia tenir  el rècord de firmes? El podria superar? M’hi atreviria?

Ha tornat a firmar?
La veritat és que no, això va ser el 8 de febrer a Madrid i des del dia del rècord la primera firma que faré serà aquí a Andorra.

Li queden ganes de fer-ho?
Sí, és clar, això ja va passar i la mà està nova, amb ganes de continuar firmant i dedicant exemplars.

És mitòman? Demana que li firmin els autors que admira? Qui ha demanat que li signi el seu exemplar?
La veritat és que no gaire, potser més aviat per falta de temps, perquè sempre estic viatjant i em perdo molts actes culturals als quals m’agradaria assistir.

Concep la literatura com un ofici amb la seva disciplina, tantes hores o tantes paraules al dia?
No, no, jo soc molt anàrquic. No tinc horaris, ni regles, ni dies per escriure, és una mica tal com raja. Depèn de la inspiració o el temps que tingui.

Quina mena de literatura consumeix?
De tota mena, el que els meus amics em recomanen. Últimament estic llegint molta biografia, que és un gènere que m’encanta.

Hi ha escriptors que escriuen la classe de novel·la que voldria llegir. És el seu cas?
Sí, des del principi. De fet, és una de les raons per les quals vaig començar a escriure.

Les dues últimes que ha llegit?
Mai et paris, de Phil Knight, i La vaca púrpura, de Seth Godin.

Quina novel·la (o patracol) va deixar a mitges?
Ara mateix no ho recordo, però unes quantes, sense manies. Soc de l’opinió que si una novel·la no m’ha enganxat quan ja en porto més o menys la meitat llegida, dubto que al final aconsegueixi atrapar-me.

Si el descriuen com un autor de best-sellers… Ho assumeix perquè és un fet? Li fa nosa l’etiqueta? O no se sent al·ludit?
No ho sé, no és una cosa en què pensi gaire. Suposo que si un llibre es ven molt,  literalment és un best-seller. Genial, res a dir-hi. Al final els escriptors escrivim perquè se’ns llegeixi, i qui digui una altra cosa sospito que està faltant a la veritat.

Es pot ensenyar (i aprendre) a escriure? Quina opinió té de les acadèmies d’escriptura?
El que crec és que la tècnica es pot depurar, és clar que sí, es pot aprendre dels consells dels altres. Però també que hi ha d’haver alguna cosa a dins que t’animi a explicar històries, que et faci emocionar quan escrius. Això o ho portes de sèrie o difícilment t’ho ensenyaran enlloc.

Invisible, Diferente i Redes són novel·les “per a tots els públics”, però a Quan era
divertit adverteix des de l’inici que no. Insistirà en aquesta literatura més
adulta?
No he pensat mai gaire a quin públic van dirigides  les meves novel·les, potser perquè efectivament jo escric per a tots els públics. De fet, aproximadament la meitat de lectors d’Invisible són adults, i l’altra meitat, adolescents. M’encanta que en una mateixa família em llegeixin tant els pares com els fills.

Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència: és així en les seves novel·les? Tenen res a veure amb la seva vida?
Amb la meva vida, no gaire,  la veritat, però totes les meves novel·les estan basades en casos i vivències reals. Això sí que és cert. M’agrada escriure sobre la realitat, sobre el que m’envolta.

Va autoeditar la seva primera novel·la, El bolígraf de gel verd, i en va vendre 3.000 exemplars. Un consell per a escriptors novells que han vist rebutjat una, dues i deu vegades el seu manuscrit?
Doncs que no tinguin manies i que es fixin en el meu exemple, que s’autoeditin, que imprimeixin uns quants exemplars i surtin al carrer a intentar donar-los a conèixer. Sense vergonya, amb confiança.