Els primers pobladors de Tuixent?

Entre els dies 7 i 8 de novembre del  1982, les fortíssimes pluges van fer desbordar els rius Segre i Valira, així com altres afluents. L’aiguat, tots el tenim a la memòria, va afectar Andorra, l’Alt Urgell, la Baixa Cerdanya i altres conques dels rius Noguera Pallaresa i Llobregat. Aquest fenomen meteorològic, conegut com a gota freda, va ser d’una magnitud descomunal. A l’observatori de la Molina es van registrar uns 600 litres per metre quadrat en menys de 24 hores. Hi van perdre la vida 26 persones i la riuada va deixar  incomptables danys materials. 

 

A la conca del riu de la Vansa i els afluents, els rius de Mola i Josa, els danys també van ser importantíssims. Els rierols, secs molts d’ells fins al moment, van desbordar. Uns 400 litres per metre quadrat van circular per Tuixent. Encara avui el veïnat no s’ha recuperat ben bé del desastre. Existia una font, la Salita, que brollava entre els dos rius, enmig d’una gran frondositat d’arbres, que durant l’estiu proporcionaven una ombra refrescant. La canalla en guarda records de tardes d’estiu en família, berenant en aquells paratges i bevent d’aquella aigua fresca. Això el poble ja no ho tornarà a veure. No aquesta generació, i ja veurem les següents. 

 

La vinguda d’aigua, amb una amplada i altura descomunals, es va endur arbres, camps, fonts i un pont. Ara bé, no podien imaginar els veïns que la naturalesa, malgrat tota aquesta devastació, deixaria a canvi un regal. Al lloc que es coneix com a Estret de la Farga, al terme municipal de Tuixent, a uns centenars de metres del punt on s’ajunten els rius Mola i Josa, donant vida al riu de la Vansa, el cabal d’aigua va arribar als cinc metres i va tallar un camp pel bell mig. 

 

Mesos després, recorrent els estralls deixats per la riuada, es podia observar, a uns tres metres de profunditat, com apuntaven les restes d’una foguera. La sorpresa va ser que hi havia fragments de ceràmica. Entre ells, una peça més gran, presumiblement per cuinar, i una altra de més petita que hauria servit per menjar, amb la mateixa forma que la primera. Presentaven característiques ben curioses. Per la part interior, la terra s’havia solidificat, engreixant el recipient amb unes formes rugoses, mentre que l’exterior es mantenia ben llis. Presentava també una decoració, una banda que recorria tota la superfície. 

 

Les persones que van fabricar aquests estris ja no eren caçadors-recol·lectors, ni nòmades, ja s’havien assentat en un lloc fix, depenien de la pesca, la caça i l’agricultura, havien abandonat les coves per construir cabanes de fusta. 

 

Van ser els primers pobladors de Tuixent? Per què van triar aquest paratge i no el lloc on s’ubica el poble? La resposta sembla òbvia: perquè en aquest emplaçament abunda l’aigua i la pesca. El Tuixent que avui coneixem, als peus de la muntanya del Fiter, segurament era un lloc sense aigua. Encara haurien de passar molts segles abans que la població no s’hi assentés, per les millors condicions per a la defensa que oferia. Per obtenir l’aigua, van excavar pous. No va ser fins al 1858 que l’aigua canalitzada va arribar al poble, des de la captació al riu de la Mola.

 

Quins altres vestigis es troben a la vall de la Vansa dels primers pobladors? Doncs algunes construccions megalítiques. Dues que coneixem, el dolmen de l’Espluga de la Bruixa, situat en un camp de Cal Pauet de la Llaguna d’Ossera, i el de Coll d’Arnat. Acostumaven a ser un enterrament col·lectiu, construït amb grans pedres. A dins també s’hi han trobat restes de ceràmiques i humans. L’antiguitat es remunta al final del neolític, 3000 aC, és a dir, fa uns 5.000 anys. També s’hi han trobat eines de pedra polida, com ara destrals a la zona de Cerneres, objectes que van permetre a aquestes comunitats neolítiques millorar les seves tècniques agrícoles, de caça, i constructives.

 

Quan es va abandonar aquest assentament? No ho sabem. Però sí que sabem per què: les possibilitats defensives, com dèiem. La zona no era segura i, en canvi, al peu del Fiter hi havia una zona alta, on a principis del segle XI es construiria el castell de Tuixent. Una datació per radiocarboni (carboni-14) determinaria l’edat exacta d’aquestes ceràmiques, i més gràcies amb les restes de carbó vegetal que conserva, de les fogueres que aquella gent van encendre.