La primera vegada que en vam sentir a parlar devia ser cap al 2012, quan el meu amic Toni es va endur el concurs Arts & Sport, que el COA havia convocat per seleccionar l’obra que participaria en un certamen internacional organitzat pel Museu Olímpic de Lausana. La peça es deia Gènesi i si en parlem aquí i avui és perquè li va servir per dir Ep, aquí estic jo, però sobretot perquè no tenia res a veure amb el que estava a punt d’arribar. I el que estava a punt d’arribar era la vaca que aquell mateix any senyoreja la rotonda d’entrada d’Ordino, la primera d’una sèrie de peces de concepte i factura molt similar: Toni Cruz esculpeix l’aire, crea una figura en porexpan, la recobreix d’una pell de xarxa metàl·lica, n’extreu el farcit –no direm com, secret d’artista– i el que en queda són unes peces etèries que es camuflen en el paisatge i que generen una sorprenent simbiosi amb l’entorn.

La vaca ordinenca va ser la primera. Li van seguir un os a la Cortinada, un escudellaire a Sant Iscle i uns esquiadors a les Fontetes, una altra ossa a Encamp, la Dama Blanca a Auvinyà, i tot el bestiar que pastura a la rotonda de Castellciutat. I perquè el Comú de Canillo no va tenir l’ull de quedar-se la instal·lació que el 2015 va plantar a Sant Joan de Caselles amb motiu del Land Art. Una llàstima, en fi.

Tot el que precedeix és perquè vegin que Cruz és amb tota probabilitat l’artista amb més obra a la nostra via pública. I una mica més encara des d’ahir que es va inaugurar oficialment Esforç, destresa i passió, una al·legoria dels valors que comporta la pràctica de l’esport encarnada en una família –el pare, un noi i una nena– que es disputen una pilota de futbol en un espai que li va com anell al dit: la rotonda d’accés al Centre de Tecnificació i al camp de futbol d’Ordino. La gràcia, diu, és que tot i estar fetes d’acer –185 quilos de res: etèries, però no tant– les escultures són dinàmiques i interactuen amb complicitat, com si estiguessin executant una dansa al voltant de la pilota. L’acer corten, adverteix, s’anirà rovellant amb la intempèrie fins a adquirir un to grogós, i llavors –ell calcula que cap a la primavera– li aplicarà una capa de vernís perquè la pàtina quedi estable.

La primera i òbvia referència que ve al cap quan topes amb una obra del Toni és naturalment Plensa. Afortunadament, ell mai no ha vestit les seves bèsties i els seus humans –recordin la instal·lació consagrada a l’elaboració del tabac de l’últim Land Art– amb la xerrameca mística i pretensiosa del català. I molt menys l’ha convertit en una indústria internacional: el mateix et trobes un grapat de plensadors als Set Poetes de la capital que a Niça, París, Goteborg, Jacksonville, Yorkshire o Mèxic. En fi, que no és Plensa, és Cruz, Toni Cruz, creador d’un llenguatge propi, singular i perfectament recognoscible.

A què més pot aspirar un creador?