Per fi tenim la Netrebko. Ja podem dir que juguem a la Champions?
Crec que hem jugat a la Champions des de la primera edició, perquè sempre hem tingut artistes importants. Tots ells d’una qualitat manifesta. El que sí que és veritat és que Anna Netrebko juga a la Primera Divisió mediàtica. A més de ser una de les millors sopranos del món és potser la més coneguda pel gran públic. Quan programes artistes d’aquestes característiques sempre dona la sensació que has pujat un esglaó, però puc dir amb tota honestedat que tots els artistes que han vingut al Clàssicand són de primer nivell. He d’afegir que teníem la Netrebko al punt de mira des de la primera edició, i que bàsicament per motius d’agenda no ho hem pogut tancar fins ara. Un somni acomplert.

Fins ara se li retreia l’absècia d’una figura indiscutible. En endavant li retreuran que per portar-la ha llençat la casa per la finestra.
Estem subjectes a la crítica, i intento encaixar-la amb esportivitat. També t’he de dir que tinc la sensació que ha canviat sensiblement la perspectiva vers al Clàssicand. A la primera edició, que vam aixecar en cosa de mesos, part del sector ens va rebre amb les ungles, això és cert, i crec que també ho és que bona part del públic entén el projecte i valora el cartell que hem aixecat any rere any. S’ha vist que no som un festival excloent, que col·laborem amb l’ONCA, amb el Sax Fest i aquest any amb Ull Nu, i que tenim sempre en compte el talent local, la soprano Maria Soler repeteix.

El pressupost s’enfila a 900.000 generosos euros. És suficient, per competir a Europa?
El compromís era aixecar el festival amb aquest pressupost i és la partida que tenim pensada quan ens posem a dissenyar-lo. Al final sempre acaba depenent del cartell i dels artistes que tens, i has de compensar el que creixes per una banda retallant per una altra. Produccions com l’òpera que comporten una despesa elevada perquè has de portar orquestra, cor, solistes, escenografia... La part tècnica –vela, escenaris en espais oberts– es cruspeix un bon pessic. Al final, 900.000 euros no són tants diners si tenim tot això en compte i el nivell dels artistes que portem. Hem de pensar que els festivals del nostre nivell no baixen dels 2,5 milions. Però insisteixo: per a les nostres proporcions és una quantitat adequada. El pressupost anirà creixent a  mesura que creixi el festival. 

Quin percentatge del pressupost se’n va a producció, i quin, a caixets?
Estem en un 60/40. L’habitual si no tens espais fixos i els has de crear de zero, penso ara en la vela del Parc Central.

Aquesta edició serà del 3 al 18 de maig: ja no podem dir que és un festival d’estiu, la lliga on pretenem jugar.
Ara li hem de dir de primavera. Hem hagut d’avançar les dates per no coincidir amb els Jocs dels Petits Estats. Mantenim l’objectiu de contribuir a la desestacionalització i continuem sent el primer dels festivals de la temporada. Això ens posiciona d’una manera particular. Ara mateix la idea és tornar al calendari original, entre finals de maig i principis de juny, però veurem com funciona, potser ens enduem una sorpresa.

La Netrebko li ha permès fer aquest salt mediàtic que se li reclamava. Quin ha de ser el pròxim repte?
Hi ha moltes produccions i molts artistes, no només solistes que tenim al radar. Penso en la coreògrafa Pina Bausch, la mezzo Elīna Garanča, la soprano Barbara Hannigan, el tenor Jonas Kaufmann... La llista és llarguíssima. Però el que m’interessa més és marcar una línia d’espectacles de gran qualitat, molt ben presentats, molt cuidats... 

Costa d’entendre que just quan arriba el Clàssicand, el gran moment de l’any, va i l’Auditori tanca per reformes. Decebut?
És un espai molt agraït, molt íntim, que entusiasma els artistes per la particular acústica. Però la reforma estava prevista i de vegades els tempos de l’Administració són així. Hem tingut la sort d’haver-hi pogut fer el recital d’Angela Gheorghiu, perquè les obres s’han acabat retardant i això ens ha beneficiat. Esperem, això sí, que estigui disponible per a la següent edició. I mentrestant buscar espais alternatius, que n’hem trobat.

No s’han atrevit a recuperar les fonts de llum de la Rotonda.
No ens feia por, ni molt menys. Sempre fem un projecte popular i amb talent local, l’ONCA en aquest cas. Aquesta edició ens vam plantejar col·laborar amb Ull Nu, ja que per dates coincidíem, i d’aquí va sortir la idea del màpping, de projeccions de nou amb l’ONCA i a Casa de la Vall. Si no hagués sigut per això és molt probable que hauríem recuperat l’espectacle de les fonts que vam haver de cancel·lar.

El que no tenim aquest any és l’equivalent a Lambert Wilson, l’any passat, i Ariadna Gil, fa dos.
Precisament la indisponibilitat de l’Auditori ens ha obligat a renunciar a l’espectacle de poesia que teníem emparaulat amb Isabelle Adjani. En aquesta línia, també m’encantaria portar John Malkovich, hi hem estat en contacte.

Quins criteris s’han de complir perquè els patrocinadors renovin el conveni i hi hagi Clàssicand més enllà de la tercera edició, que és aquesta?
Et puc dir que hi ha una quarta edició assegurada. De fet, el conveni era per a tres edicions... després de la primera. Per tant, aquell mateix conveni continua vigent per a la de l’any que ve.
Amb vostè cal capdavant, entenc.
Aquesta és la intenció, si la comissió ho entén així. El meu compromís és per a aquest cicle de quatre edicions. Després en parlarem. 

Quina dedicació li reclama dirigir Clàssicand? Quin és el, diguem-ne, preu en forma de muntatges que no dirigeix que comporta estar al davant del festival?
El primer any ho vaig haver de combinar amb compromisos adquirits i als quals no podia renunciar. Una setmana abans de començar el primer Clàssicand encara estava a Màlaga amb Adriana Lecouvreur, i això em va fer patir. Fins al punt que vaig decidir que en endavant, entre el gener i el maig alliberaria l’agenda per concentrar-me en el Clàssicand. Per resumir, deixo de dirigir potser dues produccions, però no és una renúncia. Aquest festival té per a mi un component romàntic, m’agrada el projecte i crec que tenim potencial per aixecar un festival important, per posicionar-nos, i a més em permet treballar a casa amb gent que conec i que estimo, i també portar a Andorra artistes de primer nivell.

Què ha de ser Clàssicand, més enllà d’aquesta primera etapa de consolidació?
Hauria de servir per crear i consolidar indústria cultural a Andorra, un aparador per a artistes del món de la música i de la dansa, que hi tinguin una plataforma més; també l’aspecte tècnic, que sovint l’oblidem, focus, cadires, escenografies, vestuari... Feina per a tot aquest teixit. D’altra banda, convertir Andorra en destinació del turisme cultural, que sigui un ganxo, com ja ha passat en ciutats mitjanes com Aix-en-Provence i Orange. 

La realitat és que el 70% del públic va ser l’any passat nacional, no estranger. No exerceix de ganxo cultural. Com a mínim, avui.
Clarament s’ha de mirar a mitjà termini. No n’hi ha prou amb dues, tres o quatre edicions. Es veurà als deu, als dotze anys... si el festival continua endavant, és clar. El festival ha de ser interessant en primer lloc per a la gent del país i també, perquè no és excloent, per al turista que busca aquest tipus de destinacions. Cal picar molta pedra per anar-nos posicionant. I paciència. Però insisteixo: l’essencial és que la gent del país senti el Clàssicand com a seu. Són els que aguantaran el festival fins que sigui una cita internacional important, que és el que volem ser. I crec que tenim el potencial per ser-ho. 

L’any passat l’aforament va fregar el 80%. És suficient?
La meva aspiració és sempre el sold out. Aquest any sospito que en farem més d’un. Però l’important és que la corba sigui ascendent, que aquest any ens movem al voltant del 85%, i el que ve, al 90. 

Hi van desfilar uns 5.000 espectadors. Cada espectador va costar 180 euros, que òbviament no es van recuperar amb l’entrada. Sembla caríssim.
No s’ha de mesurar d’aquesta manera, crec. Tendim a passar-ho tot pel sedàs econòmic, el cost-benefici. Una iniciativa eminentment artística s’ha d’examinar òbviament des d’un punt de vista financer, però va molt més enllà. La cultura aporta intangibles que no es poden mesurar en termes econòmics. Ho deia Bernstein: la música i la cultura no aturen les guerres però ens ajuden a ser millors persones. I si som millors persones, voldrem societats més justes i societats  amb menys guerres. Per això serveix la cultura. En aquesta mateixa línia, Nuccio Ordine parlava de la utilitat de l’inútil: com valores el que els espectadors senten quan assisteixen a una òpera?

Digui-m’ho vostè.
S’ha d’entendre que estem fent cultura, no entreteniment, que a més pot ser entretingut, això sí. I que estem incentivant la indústria cultural del país, oferint al públic nacional l’oportunitat d’assistir a espectacles de primer nivell, i estimulant indirectament altres sectors, com l’hostaleria i la restauració, potser també el comerç. En tot cas al final la inversió és una qüestió de prioritats. Em fa gràcia quan a Espanya, per exemple, es critica que se subvencioni el cinema. Que no se subvenciona la indústria de l’automòbil? I la del vi? I tantes altres? Per què no el cine en particular i la cultura en general?

‘Lucia de Lammermoor’ no serà la primera òpera “completa” que es representa a Andorra: l’Òpera de Sabadell ja portava cor i orquestra, i la Temporada programa habitualment òperes senceres, tot i que amb reducció orquestral.
És possible que em confongués. I si és així, no tinc cap problema a rectificar. En qualsevol cas serà una Lucia digna del Clàssicand, amb instruments d’època, perquè la fem amb l’orquestració original de Donizetti. Aprofito per expressar la meva admiració per la feina impressionant que ha fet Jonaina Salvador al capdavant de la Temporada. N’hi ha per treure’s el barret.

Els noms més refulgents són els de Netrebko, Gheorghiu, Lucia di Lammermoor i Poveda. Però que no ens passi per alt... Qui?
La pianista Tifanny Poom, una meravella, l’alumna més jove mai admesa a la Juilliard School de Nova York: tenia 9 anys. I és una influencer de primer nivell, el seu canal de YouTube té 400.000 seguidors, una barbaritat per als estàndards de la música clàssica.

Poon tocarà a l’Ordino Congrés Centre, és el millor escenari?
No serà a la sala d’actes,  sinó al vestíbul, i muntarem un espai circular, una cosa molt ben vestida.

Algun altre artista que seria un error que obviéssim?
El Modigliani Quartet, que és sense exagerar un dels millors quartets de corda del món. Toquen amb Stradivarius i serà especialíssim, més encara per l’escenari, els Jardins de Ràdio Andorra.