Geòleg, consultor ambiental, Josep Maria Mallarach (Olot, 1955) passarà divendres per Arsèguel, convidat per la llibreria La Puça, per presentar el llibre ‘La saviesa dels pobles indígenes’ (vuit del vespre, a l’espai polivalent municipal). Ens sembla que el tema no ens toca de prop? Enorme error: són cultures resilients, amb molt a ensenyar-nos, ara que ens encaminem cap a la catàstrofe.  

Per què hauríem de tenir interès per aquesta saviesa que es va perdent? 
Una resposta és que estem immersos en una crisi, diguem-ne, sistèmica global. No és només ecològica, és una crisi també econòmica, política, social, en fi, antropològica, cultural, espiritual. Té moltes dimensions. Estem immersos en tendències insostenibles. Insostenible vol dir que no poden perdurar. En canvi, les cultures més sostenibles del món, més resilients del món, les que han perdurat més mil·lennis, ens poden inspirar. Són referents, són els mestres de la sostenibilitat.

Però nosaltres som hegemònics. Els reis del món.
Sí, però és una tendència que  té poc recorregut. Té poca història i té poc futur. El procés exponencial en què estem immersos, les tendències exponencials insostenibles, arrenquen amb la revolució industrial, fa 200 anys, i no poden perdurar gairebé més que el segle que estem ara. Per tant, amb visió panoràmica de la història humana, és efímer.

Ja veurem si passem dels pròxims quatre anys.
No ho sabem, no ho sabem. El que sí que puc dir és que hi ha un consens científic des de la primera cimera de Rio, de l’any 1992, que aquestes tendències són insostenibles i que no poden perdurar, i que per tant ens arrosseguen al col·lapse, diguéssim. Ara, quan es produirà, de quina manera, per on començarà...

Uf!
De fet, en molts sentits ja hi som. Vull dir que des dels anys 70, l’impacte global en la humanitat, que bàsicament és l’impacte que causem els països tecnològicament desenvolupats, més rics i més consumistes, que som un 20% de la humanitat, aquest impacte conjunt ja supera la biocapacitat de la Terra.

I s’accelera.
Clar, a mesura que es van destruint i apagant ecosistemes, i es van perdent espècies, l’homeostasi va minvant, per dir-ho així, i  estem superant molts dels límits biofísics de la Terra, i això vol dir que cada vegada els problemes aniran creixent, i seran problemes amb moltes dimensions diferents, perquè, com he dit, és una crisi que té moltes dimensions diferents, no és només una crisi d’energia, o una crisi de biodiversitat, o una crisi només de contaminació.

També tenen la seva responsabilitat la ciència i els científics?
Aquesta és una pregunta difícil de respondre.

Ja ens ho imaginem. 
Una part de responsabilitat sí, però jo diria que més que la ciència en si mateixa, és la tecnologia que se’n deriva i les aplicacions d’aquesta tecnologia. Ara bé, no podem oblidar que la ciència moderna occidental, a partir del segle XVII, trenca el marc ètic i moral de l’Església cristiana, i a partir d’aquell moment es desenvolupa en totes les direccions que considera interessants, per dir-ho així, sense cap mena de límit ètic. A dia d’avui ja sabem quins són els grups o sectors que controlen el desenvolupament tecnològic, i no són, precisament, grups o empreses que vetllin pel bé comú, sinó pels seus interessos privats en contra del bé comú.

Un filòsof de la ciència, Paul Feyerabend, advertia sobre aquesta primacia de la ciència normativa occidental, que havia anat arraconant el coneixement ancestral precisament. 
La ciència moderna sorgeix d’Europa central i occidental. I sorgeix en una època en què els països europeus, al llarg del segle XVIII i XIX, són les potències colonials que colonitzen tot el món. Crec que hi va haver un sol país que no va ser envaït pels països europeus,  Bhutan, aquest petit regne a l’Himàlaia. Ideològicament partíem de la convicció de la superioritat d’Europa sobre les altres cultures i, és clar, altres ciències.

No anava gens equivocat.
Jo no el vaig conèixer personalment, però en canvi, sí que he tingut l’ocasió de conèixer i de col·laborar amb la seva vídua, Grazia Borrini, que ha estat impulsant algunes de les millors i més efectives estratègies mundials per donar suport als pobles indígenes a través de l’Indigenous Community Conservatories. Aquest consorci ha tingut una influència enorme en organismes internacionals.

Som tan superbs, els occidentals!
Més del 60% de les llengües que es parlen al món són llengües indígenes i més del 40% de la biodiversitat del món està en territoris indígenes. Per tant, a vegades, quan parlem dels indígenes pensem que són quatre gats o que estan confinats en racons. Han estat víctimes de genocidis, desplaçats moltes vegades dels seus territoris ancestrals, però malgrat tot, són dipositaris de gran part del patrimoni biocultural de la humanitat.

Una població gran?
Perduren milers de pobles indígenes en tots els continents del món, al nord d’Europa també, al nord d’Escandinàvia, els indígenes sami. Amb les definicions més restrictives, parlem d’entre 500 i 700 milions de persones,

Quants han tingut la sort de no veure’ns la cara?
Un percentatge molt petit. De pobles indígenes no contactats, que jo sàpiga, n’hi ha alguns a l’Amazònia i alguns al sud-est asiàtic, però deuen ser unes desenes de milers de persones com a màxim.

Per a nosaltres suposa...
Es tracta de viure d’una manera més conscient de la que es viu en aquesta societat amb tants mitjans de distracció massiva. Un exemple: Andorra deu importar el 98% o el 99% dels aliments d’altres països del món. Vull dir amb això que el nostre estil de vida impacta els llocs del món. I en aquests llocs del món, en molts casos, hi ha pobles indígenes. Per tant, les decisions que nosaltres prenem en el dia a dia hem de vetllar perquè causin el mínim d’impacte negatiu en territoris i en comunitats indígenes del món, perquè ells són els mestres de la sostenibilitat.

Alguna reflexió optimista?
Racionalment, no podem ser optimistes. Però sempre distingeixo entre optimisme i esperança. L’esperança està a un altre nivell i no l’hem de perdre mai. O morim.