Ara per ara, l’única opció possible perquè a Andorra hi hagi una coprincesa és que una dona aconsegueixi accedir al Palau de l’Elisi com a presidenta de la República Francesa. No hi ha més. Quan això passi –perquè m’agradaria pensar que això passarà algun dia, tot i que les opcions més plausibles a l’actualitat, d’una rància pudor d’ultradreta, no em fan cap mica de gràcia– no caldrà incorporar cap neologisme a la llengua catalana per designar el nou càrrec, perquè el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ja el contempla, malgrat que mai no s’hagi fet servir.
No, mai no hi ha hagut coprinceses a Andorra perquè la dignitat de copríncep no es comença a aplicar fins a finals del segle XVII i d’aleshores ençà no hi ha hagut cap dona titular dels drets del cosenyoriu que emanen del primer Pariatge. Sí que hi ha hagut, en canvi, algunes cosenyores, totes elles vinculades, evidentment, a la titularitat pròpia dels comtes i les comtesses de Foix, perquè, que nosaltres sapiguem, no hi ha hagut cap bisbessa d’Urgell ni abans ni després del segle XVII. En canvi, sí que va passar una vegada que hi va haver de manera simultània dues cosenyores d’Andorra, o almenys així ho manifestaven totes dues, en un episodi no gaire conegut però carregat de transcendència en la continuïtat d’Andorra com a territori diferenciat de la monarquia espanyola.

Andorra, capital Pamplona
A principis del segle XVI la monarquia francesa, vencedora de la Guerra dels Cent Anys, i la monarquia espanyola, unificada sota els Reis Catòlics, es perfilaven com els estats europeus més poderosos que havien sorgit de l’edat mitjana. En aquells moments, mantenien un contenciós pel domini d’una Itàlia fragmentada, en una sèrie de conflictes bèl·lics que tingueren la seva correspondència sobre una frontera pirinenca menys lineal i més complexa que l’actual. L’any 1512, en una represa de la guerra amb França, el rei Ferran el Catòlic envià les seves tropes a la conquesta del regne de Navarra, aleshores dirigit per la reina Caterina, que com a descendent dels comtes de Foix que era, incorporava en la seva persona els títols de vescomtessa de Castellbò i de cosenyora d’Andorra. L’any 1513, les tropes del duc de Cardona i del bisbe d’Urgell, aliats del rei Ferran, van conquerir el castell de Castellbò i, un cop expulsada la seva guarnició, van procedir al seu desmantellament per ordre reial. Els antics dominis peninsulars dels comtes de Foix foren confiscats i incorporats a la Corona i, si bé els Foix intentaren recuperar el regne de Navarra a través de diverses incursions des de Bearn, tots els esforços en aquest sentit foren infructuosos.
A Catalunya, el rei Ferran va atorgar els antics dominis dels vescomtes de Castellbò i el cosenyoriu d’Andorra a la seva segona esposa, Germana de Foix, amb qui el rei s’havia casat l’any 1505, després d’enviudar d’Isabel la Catòlica. Andorra, per tant, passava a dependre d’una altra cosenyora, cosina de l’anterior, en una situació que, a la llarga, podria haver comportat la integració de les Valls al regne d’Espanya, com va produir-se amb el vescomtat de Castellbò. Sembla ser que el 24 de març de 1513 la reina Germana va enviar un procurador a Andorra que, en nom seu, va confirmar els antics privilegis de les Valls i els va jurar. Aquell any els andorrans havien de pagar la quèstia al bisbe d’Urgell i en aquest sentit la incorporació de la reina Germana al cosenyoriu no implicava cap daltabaix significatiu. L’any següent, però, el 1514, els andorrans havien de pagar la quèstia al titular del comtat de Foix, i aquí es produïren els dubtes: l’havien de pagar a la reina Caterina, que seguia sent comtessa de Foix, o bé a la reina Germana, elevada al grau de cosenyora pel seu marit?

A qui pagarem la quèstia?
Des del primer Pariatge, el pagament de la quèstia era per als andorrans un símbol de submissió feudal vers els seus cosenyors, que la rebien en anys alterns i, en conseqüència, com a bons senyors, havien d’activar tots els seus recursos per protegir els seus vassalls andorrans. En aquest sentit, potser confiaven més en les capacitats de la reina Caterina que no pas en les de la seva cosina germana Germana (disculpeu el joc de paraules), o simplement valoraren molt negativament els vincles de la cosenyora imposada per la monarquia, però en qualsevol cas, els andorrans finalment acudiren a Foix a pagar la quèstia a la reina Caterina, continuant amb una legitimitat que remuntava al primer Pariatge i ignorant qualsevol intromissió del rei Ferran el Catòlic. Això sí, sense fer grans escarafalls per tal que no es notés massa. D’aquesta manera, i malgrat que la reina Germana se seguiria intitulant senyora d’Andorra durant un temps, en plena coexistència amb un cosenyoriu foixenc que ostentà la reina Caterina fins a la seva mort l’any 1517, i el seu fill Enric II a partir d’aleshores, el cosenyoriu andorrà es mantindria intacte a la pràctica, a mans d’uns comtes de Foix desposseïts del regne de Navarra, junt amb els bisbes d’Urgell.
Aquesta fou una d’aquelles ocasions en què la incorporació d’Andorra a la monarquia espanyola estigué a tocar, tot i que els andorrans la van superar amb grans dosis de sang freda i, possiblement, creuant els dits perquè la reina Germana no reivindiqués el senyoriu atorgat pel seu marit. I els devien de creuar prou bé, perquè la reina no protestà en cap moment i la situació es mantingué com estava, per l’acció d’uns i per omissió dels altres, com ha passat altres vegades en la història d’Andorra.