Es deia Maria Rosa d’Areny i era filla de Maria d’Areny, segona baronessa de Senaller, va néixer el 1801 i va morir el 1822, molt probablement en donar a llum el seu fill Guillem, el futur Don Guillem i un dels grans protagonistes de la política andorrana del segon terç del XIX. I això és tot el que sabem de la pobra Maria Rosa. Això, i que va ser una notable pianista, si ens hem de refiar del Cuaderno de música para fuerte-piano para la diversión de Doña Maria Rosa de Areny y Jordana que s’ha conservat entre els monumentals fons bibliogràfics de la Casa d’Areny-Plandolit.

El volum, que conté un centenar llarg de partitures manuscrites, va arribar a les mans del guitarrista David Sanz, que hi va veure l’ocasió per a una audaç aventura de memòria musical: ressuscitar el context sonor en què va transcórrer la vida de Maria Rosa. Com a mínim, els últims anys, perquè el Cuaderno està datat del 1820, dos anys abans de morir. Sans s’ha encarregat de transcriure per a flauta (Ester Sánchez), violoncel (Mireia Planas)  i guitarra (ell mateix) disset de les 104 obres del llibre. Les interpretaran dissabte a la Casa d’Areny-Plandolit, amb lectures dramatitzades a càrrec de l’actriu Judit Betbesé per contextualitzar el moment històric, i tot plegat amb dramatúrgia de Joan Hernández i direcció del mateix Sanz.

Es tracta d’una forma insòlita però enormement estimulant d’intentar penetrar en l’ànima d’aquella noia que, a l’Andorra de principis del XIX, era capaç de tocar el piano forte, el pare del piano contemporani. Amb una habilitat més que notable, intueix Sanz, perquè algunes de les peces son àries que consten d’una part vocal i del reglamentari acompanyament al 'piano forte'. Entre les 104 partitures n’hi ha de música religiosa, àries d’òpera, música de tradició coral i de dansa, com ara minuets, valsos i contradanses. Amb noms destacats com els de Giovanni Paisiello (La máscara real), Domenico Cimarosa (Le trame deluse), Carlo Coccia (La dona selvaggia) i sobretot, sobretot, Rossini. “Devia ser el que sonava a l’època al Teatre Principal de Barcelona, i que les transcrivís el mestre de capella de la catedral de Santa Maria, Antoni Coderch, una figura destacada en el context del moment, que va ser professor seu”. Era, diu Sanz, el repertori habitual de persones que sense exercir professionalment cap activitat musical, volien rebre una formació per cultivar-la de forma domèstica”.

Altres autors que figuren al quadern són Carles Baguer, Ignaz Pleyel, Francisco Antonio Yanguas i Rafael Compta, tot i que la majoria de les peces són anònimes, com ho són les disset que conformen el repertori de dissabte. L’enigma és el Vals de Maria Rosa de Areny que tenen aquí dalt. I el dubte sorgeix d’aquest prometedor de:  podria ser una obra de la mateixa Maria Rosa? S’imaginen el rar i epifànic moment que serà escoltar-la dos-cents anys després, dos-cents, que l’anotés delicadament al seu quadern, on ha estat oculta durant tot aquest temps?

Tot plegat m’ha fet pensar en un dels moments més emocionants de Hors Saison, la grandíssima pel·lícula de Stéphane Brizé, quan el personatge que interpreta Alba Rohrwacher, ella mateixa anònima professora de piano en un poblet perdut de la costa atlàntica francesa, li fa escoltar al seu antic amant, Guillaume Canet, actor d’èxit en crisi existencial, la peça que ha escrit secretament i que no li ha deixat sentir ni al seu marit, perque té un marit i fills, una família i una vida petita, sí, però ordenada i raonablement feliç: “Tout ça existe juste dans ma téléphone, dans ma tête aussi, oui. Sur de petits papiers mais, c'est vraiement caché en moi. Et basta!", li diu. "Il y a des gens comme toi et il y a des gens comme moi. Et moi, moi je suis comme ça".

No ho sabrem mai, però no és difícil intuir que Maria Rosa també era com Alba. Com tants de nosaltres, que també som comme ça.