Diu que va ser mossèn Ramon, gran amic seu –i de tots– qui li va demanar que evoqués en un dibuix els seus records de l’incendi que la matinada del 9 de setembre del 1972 va arrasar el santuari vell de Meritxell: “Vaig arribar tard, només li vaig poder entregar un esbós amb bolígraf, però em va quedar el cuquet a dintre”. Tant, que aquell cuquet s’ha convertit en els quinze exvots i la trentena de caps en miniatura –representen els fragments de talles religioses que apareixen als estrats arqueològics d’un santuari devastat: res a veure amb els caps reduïts dels Shuar, els indis amazònics– que sota el lema Flames: transformació i regeneració de Meritxell, es pot visitar fins al 31 de desembre al claustre de la basílica.
    
I consti que són exvots en sentit literal: pintures de format reduït i vocació popular amb què Conxita Boncompte (Barcelona, 1956) recull el cop que va significar aquella catàstrofe per als andorrans del moment, representants per personatges simbòlics com mossèn Ramon de Canillo, els bombers, els consellers, el pastor, també per elements folklòrics –l’arlequí, l’ossa– i per divinitats paganes, des de deesses minoiques a venus paleolítiques. No hi falten, atenció, ni les Pageses de Picasso. En totes les pintures es repeteixen dos elements: el santuari en flames i la Mare de Déu romànica que es va socarrimar a l’incendi: no en va quedar ni la soca, extrem que ha servit alguns –Sergi Mas, sense anar més lluny– per sospitar que tot va ser un muntatge per robar la talla. El que canvia són els personatges que lluiten, tots, per apagar el foc. I fracassen, òbviament. Per això Boncompte els anomena “miracles fallits”: un exvot era la manera que els fidels agraïen la intercessió miraculosa de la Mare de Déu o d’un sant davant d’una situació dramàtica. La matinada del 9 de setembre del 1972 no hi va haver miracle. O sí, perquè les flames són regeneradores i serveixen per tornar a començar el cicle de la vida. Tot plegat amb un llenguatge volgudament naïf, que pretén fer arribar als més joves la continuïtat entre el món pagà i el món cristià, i la necessitat de conèixer les nostres arrels religioses, indissociables de les nostres arrels culturals i, per tant, de la nostra identitat.