Ho hem dit altres vegades però no ens cansarem mai de repetir-ho: la cova d’Alí Babà que el meu amic Charly té al carrer Bonavista de la capital és una mina. L’altre dia hi vam anar a caçar postals antigues, una de les especialitats de la casa, i en vam sortir amb un formidable exemplar de Memorias de abajo. Formidable no per la mida –no arriba ni al centenar de pàgines– ni per l’especial raresa –el va publicar Alpha Decay el 2017– sinó perquè en la nostra ignorància oceànica ni el meu amic Txema ni jo mateix n’havíem sentit a parlar mai. I si en algun lloc d’aquest país ens hi havíem de topar era a cal Charly.
Es tracta d’un brevíssim text autobiogràfic en què la pintora anglomexicana Leonora Carrington (Lancashire, 1917-Ciutat de Mèxic, 2011) relata la tortuosa fugida de la França que acaba de caure en mans alemanyes, el maig del 1940, i l’esgarrifosa experiència al manicomi de Santander on la família la va ingressar i des d’on va tornar a fugir per recalar definitivament a Mèxic. Una experiència dolorosa que només va evocar en la maduresa, en aquest llibret desconcertant, escrit com en trànsit i quasi sempre esgarrifós –la violació grupal que pateix a Madrid a mans d’un grup de requetès és difícilment oblidable– que es titula Memorias de abajo, escrit el 1943, immediatament després dels fets que relata però que no es va publicar fins al 1973 (i que Alpha Decay, ja ho hem dit, va traduir al castellà el 2017).
Potser per això no n’havíem sentit a parlar fins ara. Cosa estranya perquè, quan va traspassar, Carrington va ser acomiadada amb tots els honors sota el títol oficiós de l’última surrealista: havia sigut companya de viatge de patums com Breton, Duchamp, Léger, Éluard i Ozenfont, amiga de Miró, Dalí i Picasso i parella de Max Ernst, i els va sobreviure a tots. Però si en parlem aquí i avui és per l’episodi amb què arrenca les Memarias. Som al maig del 1940. Leonora viu des de fa tres anys amb Ernst a Saint Martin d’Ardèche, idíl·lic poblet als peus dels Alps. Fins que els gendarmes irrompen al paradís per endur-se el pintor. França acaba de firmar l’armistici i els refugiats alemanys –com Ernst– son sospitosos a ulls de les noves autoritats col·laboracionistes.
Allò trastoca enormement Carrington i la deixa en una total confusió mental de la qual només sortirà –i no gaire– gràcies a una parella anglesa, Catherine i Michel Lucas, que passa per Saint Martin de camí cap a Espanya i que la convencen perquè els acompanyi en la fugida. El relat del trajecte fins a Perpinyà és dantesc. Aquí veuen finalment el cel obert: “Debíamos reunirnos en un punto a dos quilómetros de Andorra con dos andorranos que iban a llevarnos al otro lado de la frontera a cambio de nuestro coche. Catherine y Michel me dijeron muy seriamente que era mejor que me abstuviera de hablar. Accedí y me sumí en un coma voluntario. Cuando llegamos a Andorra yo no podia andar derecha. Caminaba como un cangrejo. Había perdido el control de mis movimientos”.
Un país "deixat de la mà de déu"
L’equilibri mental de la pintora ja és en aquest punt més que precari, com els seus companys d’escapada intueixen perfectament i com explica sense embuts però amb un detall i una precisió portentosos: “En Andorra, país desierto y dejado de la mano de Dios, fuimos los primeros refugiados en ser admitidos en el Hôtel de France por una doncella que llevaba toda la responsabilidad de aquel establecimiento extrañamente vacío. Mi primeros pasos en Andorra supusieron para mí lo que deben de suponer para un funámbulo los primeros pasos sobre el alambre. De noche, mis nervios exacerbados imitaban el ruido del río que corría sin cesar sobre las rocas, hipnótico i monótono”. Els dies següents els dedica, diu, a trescar temeràriament per muntanyes i tarteres, posseïda per una febre panteista que la porta a confraternitzar amb cavalls, vaques i cabres. Com a mínim això és el que ella creu: “Era capaz de acercarme a animales que los demás humanos hacíen huir precipitadamente. Durante un paseo con Michel y Catherine, por ejemplo, corrí a reunirme con una manada de caballos. Estaba yo intercambiando caricias con ellos cuando la llegada de Catherine y Michel hizo que huyeran corriendo”.
Van ser dos mesos d’impàs, buscant la manera d’entrar en una Espanya que acabava de sortir de tres anys de guerra civil: “Todo esto sucedía en junio y julio [del 1940] a la vez que los refugiados iban en aumento. Michel enviaba telegrama tras telegrama a mi padre, en un esfuerzo por conseguir visados para España. Finalmente, un cura trajo un misterioso y sucísimo trozo de papel de parte de no sé qué agente relacionado con los negocios de mi padre que debía permitirnos proseguir nuestro viaje. Habíamos intentado ya dos veces cruzar la frontera española; el tercer intento dio resultado gracias al trozo de papel del cura. Catherine y yo llegamos a la Seu d’Urgell. Por desgracia Michel no pudo venir. Luego nos dirigimos las dos a Barcelona en el Fiat”.
Es veu que els dos passadors que les havien ajudat a entrar a Andorra no se’ls havien quedat el cotxe. És interessant, en fi, perquè el de Leonora consisteix en un dels primers testimonis de refugiats de la II Guerra Mundial, en un moment encara molt incipient de l’èxode que va provocar la caiguda de França i abans de l’allau de fugitius, sobretot jueus, i d’aviadors aliats que havien d’arribar a partir de la tardor del 1942, quan Hitler ocupa tot el país. L’Hôtel de France està “extrañamente vacío”, diu, i encara no s’hi han traslladat els estudis de Ràdio Andorra. No sembla que els costés gaire trobar la forma de passar a Espanya, i en qualsevol cas, la de Carrington era una família de posició extremadament acomodada –el pare era el president d’Imperial Chemicals, la farmacèutica més important de l’Anglaterra d’entre guerres– i els diners paterns sens dubte van ajudar eficaçment a resoldre la situació.
Del sanatori a Lisboa
Conclou abruptament el capítol andosí de la pintora, però no el seu tortuós viatge. A Barcelona abandonen el Fiat i s’embarquen en tren cap a Madrid. Ella s’instal·la a l’hotel Roma –a la seva companya Catherine li perdem aquí la pista– i després de l’episodi de la violació li diagnostiquen un trastorn mental i l’expedeixen a un sanatori de Santander. Hi aguantarà uns pocs mesos. A finals d’aquell any –som encara al 1940– aconsegueix gràcies a un parent llunyà que casualment es troba també a Santander que la reenviïn cap a Madrid, i d’aquí a Lisboa per embarcar-la cap a un altre sanatori, aquesta vegada a Àfrica del sud. Però de nou a la capital portuguesa se les arregla per burlar els homes de la Imperial Chemical que la custodien per refugiar-se a l’ambaixada de Mèxic i posar-se sota la protecció del cònsol, l’escriptor Renato Leduc, home clau en la diàspora republicana a Mèxic. A Lisboa també s’hi troba, casualitats de la vida, altres vells coneguts seus: “Entonces apareció Max con Peggy [Guggenheim] y ya seguimos siempre juntos todos. Era algo extraño estar con los hijos de todo el mundo, los maridos y las esposas. Allí estava Laurence Vail, anterior marido de Peggy, con su nueva esposa, Kay Boyle. Me parecía muy mal que Max estuviera con Peggy. Yo sabía que no la amaba, y aún conservaba la vena puritana de considerar que no se debe estar con alguien a quin no se ama. Pero Peggy se había maleado mucho. Era una persona bastante noble, generosa, y jamás se mostró desagradable. Se ofreció a pagar mi avión a Nueva York, a fin de que pudiera irme con ellos. Pero no quise; estaba con Renato. Finalmente fuimos en barco a Nueva York, donde permanecí casi un año, hasta que nos marchamos a México.”
[P. S.: L’any següent es va casar amb Renato, matrimoni més o menys de conveniència que es va trencar al cap de tres anys. Max es va casar amb Peggy el 1942, i el matrimoni també va durar tres anys, que és el temps que segons l'escriptor francès Frédéric Beigbeder dura exactament l'amor. La il·lustradora María Luisa Fruns ha convertit en novel·la gràfica tota aquesta peripècia en un volum delicadament publicat per Turner: Leonora Carrington en España.]
