Sant Serni de Tavèrnoles fou durant l’edat mitjana un potentíssim monestir benedictí situat a tocar de l’antic camí que pujava de la Seu d’Urgell a les valls d’Andorra. Les seves restes encara avui es drecen poderoses a uns tres-cents metres del nucli d’Anserall malgrat la destrucció parcial del cenobi per un terratrèmol al segle XV i, per més que menystingudes en els relats oficials, constitueixen una de les plasmacions més singulars del romànic català del segle XI, a l’altura del poder acumulat pels seus monjos, que gestionaren un petit imperi monàstic estès des de les valls de la Valira fins a les portes de Balaguer.

Guerra freda entre bisbe i abat
Situat a tan sols tres quilòmetres de la catedral de la Seu d’Urgell, el monestir de Sant Serni va erigir-se en veritable contrapoder davant dels totpoderosos bisbes d’Urgell i els seus canonges. Ja al segle XI els comtes d’Urgell havien afavorit el cenobi benedictí davant del creixement, potser considerat excessiu, de la seu catedralícia urgellenca, i al segle XII els monjos trobaren uns fidels aliats en els senyors de Caboet i els vescomtes de Castellbò, adversaris habituals aleshores dels grans prelats urgellencs. D’aquesta manera, les relacions entre el monestir i la catedral s’anaren refredant a mesura que avançava el segle XII i esdevindrien força tenses en temps del bisbe Pere Berenguer d’Urgell (1123-1141). Cal tenir en compte que aquest va ser el bisbe que va obtenir la jurisdicció sobre les valls d’Andorra del comte d’Urgell, a canvi de desembutxacar-se 1.200 sous abonats en objectes litúrgics de la catedral, i que en aquest moviment expansiu cap al nord de l’antic comtat d’Urgell, el monestir, enclavat al mig de la línia expansiva, més aviat feia nosa. Així mateix, les doctrines que emanaven dels moviments reformistes de l’Església, plenament vigents aleshores, estipulaven la preeminència del clergat secular, representat pels bisbes, per sobre de monjos i monestirs, i amb aquests arguments els bisbes d’Urgell van dur a terme una campanya sistemàtica contra el cenobi veí, fins i tot davant de Roma quan va convenir, que va acostar els monjos de Sant Serni a les posicions dels senyors més hostils a l’Església d’Urgell.

L’acta de consagració de l’església abacial de Sant Serni de Tavèrnoles indica que fou consagrada el 17 de gener de l’any 1040 pels bisbes Eribau d’Urgell i Arnulf de Ribagorça, acompanyats per nou bisbes provinents de diverses diòcesis situades a nord i a sud dels Pirineus, però, ai las!, es tracta d’un document fals. M’imagino que algú pot pensar que tots els documents que toca l’home que escriu aquestes línies sempre acaben sent falsos, però no ho dic jo que sigui fals, sinó que ja ho plantejà d’una manera rotunda el reputat historiador i documentalista vigatà Ramon Ordeig fa una colla d’anys. El document de la consagració de Sant Serni de Tavèrnoles ens ha arribat a través de la còpia d’una còpia de l’any 1401, que reproduïa pretesament una acta original que, de fet, no va ser redactada l’any 1040, sinó un segle més tard, potser després de 1141, en ple període de querelles entre Sant Serni de Tavèrnoles i Santa Maria d’Urgell. Com tants altres documents d’aquestes característiques, l’acta de consagració de Sant Serni es va redactar per justificar una sèrie de possessions per part dels monjos que encara no estaven a les seves mans l’any 1040, especialment un altre monestir, el de Santa Cecília d’Elins, que no s’hi va vincular fins a 1135, però també l’església de Sant Feliu de Castellciutat, que no va ser cedida al monestir fins a 1099. Així mateix, l’acta recull com l’abat de Sant Serni mostrà una butlla del papa Urbà II, redactada gairebé mig segle després de la data textual de la consagració.

Un frontal reivindicatiu
Esvaït qualsevol dubte sobre la falsedat de l’acta de Sant Serni, l’amic Joan Duran-Porta va una mica més enllà i relaciona el document fals amb una de les peces litúrgiques més famoses del monestir. Es tracta del frontal d’altar de Sant Serni de Tavèrnoles, datat de la segona meitat del segle XII, que presenta una sèrie alineada de nou bisbes, tots ells nimbats, amb bàcul i un llibre a les mans, els quals configuren una escena d’iconografia única de la pintura romànica catalana, destinada en origen a l’altar major de l’església abacial, amb una ara existent encara avui que coincideix amb les mides del frontal de fusta. Joan Duran-Porta sosté que els nou bisbes representats al frontal recullen els nou bisbes signataris que acompanyaren els suposats consagrants de Sant Serni l’any 1040, és a dir, que és una peça inspirada amb la falsa acta de consagració, amb una clara intencionalitat que gairebé hauríem de qualificar de política. Seguint aquesta teoria, i més enllà de la necessitat de justificar una sèrie de propietats, la falsa acta de consagració introduïa la inusual presència de fins a nou bisbes en la consagració d’un monestir pirinenc, per poderós que aquest fos, que hauria estat ideada per l’artífex de la falsificació en conjunció amb els esforços dels monjos del monestir per alleugerir la pressió que en el moment de l’elaboració del document estaven exercint els bisbes d’Urgell. Així, haurien incorporat la presència d’aquells nou bisbes a la consagració, representats com a sants nimbats, com a garants dels interessos del cenobi davant de la cobdícia d’uns altres bisbes molt més propers, que eren els titulars de la seu urgellenca. Actualment, el frontal de Sant Serni de Tavèrnoles, amb tota la seva càrrega simbòlica, ens recorda aquelles difícils realitats, tan llunyanes en el temps, des de la col·lecció romànica del Museu Nacional d’Art de Catalunya, on és exposat des de fa una colla d’anys.