Quatre campanyes i 400.000 euros després, el 30 d’agost conclourà l’excavació de la farga del Madriu, probablement el projecte arqueològic més ambiciós engegat des del ministeri –amb el permís de la reconstrucció del campanar de Sant Vicenç d’Enclar. Es tracta, recordin, d’un jaciment d’alta muntanya, situat a la capçalera del Madriu i a una mica més de 2.000 metres d’altura. Un exemple únic de l’anomenada farga a la catalana on cap al 1732 es va començar a transformar el mineral de ferro (procedent de França, cas únic en la nostra siderúrgia, que es nodria amb mineral autòcton) i que amb el canvi de segle, cap al 1800, es reconverteix en un complex que incloïa d’una banda la farga original, amb el botàs (la piscina on s’emmagatzemava l’aigua que movia el mall) i la primera casa dels fargaires, on es reduïa el mineral, i de l’altra, en un habitacle separat, el martinet amb què es modelaven els lingots, el producte final de tot aquest desplegament.

La campanya del 2023 ja va oferir suculentes sorpreses, com de fet ha anat passant gairebé des del primer dia, i els arqueòlegs que treballen in situ hi van identificar una mena de magatzem amb dos formidables forns de pa –un, de pedra, l’altre, de maons de ceràmica– on els fargaires i naturalment l’administrador, però també els treballadors de les carboneres i els pastors que pul·lulaven per la vall adquirien els queviures i les eines –pa i formatge llard i vi, malvasia i aiguardent– per sobreviure els quatre mesos, de juliol fins a l’octubre, que s’allargava la campanya. A la tardor tornaven cap a casa i fins a l’any següent, perquè el tros de terreny on s’aixeca la farga pot estar cobert per gruixos de fins a dos metres de neu.

Aquests dos forns de pa seran algunes de les estructures que es restauraran aquest curs, diu el coordinador del projecte, Olivier Codina, junt amb l’excavació i restauració del botàs, del canal d’alimentació i de la resclosa, la restitució de l’entorn a l’estat anterior a l’inici de la intervenció, el 2022, la restauració d’una estructura ramadera, probablement una cabana d’origen medieval que dona testimoni de l’ocupació humana anterior a la farga, i la de les dues cases dels fargaires, el 1732 –un conjunt d’edificis coberts però sense tancar– i la del 1800, el magatzem que dèiem al començament.

La gràcia del Madriu, insisteix Codina amb legítim entusiasme, és que cobreix totes les fases de l’explotació siderúrgica, des de la farga baix-medieval a la moderna, i permet documentar in situ com canvia la manera de fabricar el ferro, que a l’etapa final incloïa el modelatge dels lingots a l’habitacle del martinet, datat cap al 1836 i independent del cos principal.

Com s’ha dit al començament, aquesta serà l’última campanya pròpiament arqueològica. L’any ja que ve no es treballarà al Madriu, sinó al taller, i serà el torn de veure’n els resultats: en primer lloc, una monografia sobre la producció del ferro als Pirineus Orientals, però també l’actualització de l’itinerari siderúrgic, l’edició d’un documental i la implantació del sender de la Ruta del ferro transpirinenca.

Però serà l’any que ve. Aquest encara tocar picar literalment molta pedra, amb un equip d’una vintena de persones, entre tècnics i alumnes que gràcies a les campanyes al Madriu obtindran el títol d’obrers professionals de la pedra seca, i a banda, els participants en el campus Unesco que organitzen la Comissió de gestió de la Vall del Madriu i el Comú d’Escaldes. Per acabar, sàpiguen que cada dijous d’agost s’han previst visites guiades pel jaciment. Un privilegi que és el merescut premi als aventurers que s’enfilin fins a la cota 2.300 del Madriu. I tot plegat, coincidint amb el 20è aniversari de la inclusió del Madriu a la llista del patrimoni material en la categoria de paisatge cultural. Vint anys després, en fi, no tenim ordinació comuna, però sí que tenim farga. No està tan malament.