Mirin que m’he empassat sessions de firmes. I de presentacions. No té cap mèrit, és que em paguen per això. N’hi poden posar una vintena cada any, així a ull nu. I multipliquin per un quart de segle perquè la cosa sigui rodona. Doncs em poden creure que mai, però és que mai, havíem vist una cosa així. És que ni remotament. La cita amb el valencià Eloy Moreno a la llibreria Idees era a les 18.30 hores. Mitja hora abans la cua, ben nodrida, posem que de tres o quatre en fons, ja arribava a la zona de restauració. I no va parar de créixer. Tot molt endreçat i civilitzat, per cert. L’Eloy –els seus seguidors, sobretot noies posem que entre poc i molt adolescents, li diuen pel nom, com si fos de la família– arriba puntual, saluda la llibretera, Pamela Méndez, observa de refiló el que li espera, dedica somriures a tort i a dret, es fa unes quantes selfies i entra a matar.

A qualsevol autor normal, amb la sola visió d’aquella serp immensa li hauria caigut l’ànima a terra. Però l’Eloy, de normal, no en té res. L’únic, que la primera novel·la, El bolígrafo de gel verde, se la va autoeditar. Aquí s’acaben les semblances amb qualsevol autor normal. Això era cap al 2010. Des d’aleshores ha publicat mitja dotzena de novel·les, amb èxits estratosfèrics com Invisible, Diferente i Redes, i ha superat la xifra fabulosa de dos milions d’exemplars venuts. Trinco-tranco. Pensin també que fa quinze dies va batre el rècord Guinness de llibres firmats en dotze hores: se’n va cruspir 11.088, un rere l’altre, de 6 de la matinada a 6 del vespre. 

Es veu que encara li quedaven ganes de firmar, i això és el que va fer ahir a Illa Carlemany. No van ser 11.088, però ens hi juguem un peix que van ser més de mig miler. L’home va aguantar al peu del canó dues hores i mitja, i no es va aixecar de la cadira fins que van haver passat tots els que esperaven la seva firma. Tots. No se’n va saltar ni un. Les primeres a desfilar van ser la Youwana i la Lola, totes dues estudiants del Lycée. La Youwana s’hi va plantar amb tota la lleixa de l’autor: vuit novel·les, vuit. I l’Eloy, tot un cavaller, se les va firmar totes. És clar que gairebé el va subornar: a canvi, la Youwana i les seves amigues li van portar un parell de dònuts i xocolatines. Així, qualsevol: “El vaig descobrir un dia a l’FNAC. Per casualitat em vaig posar a fullejar Redes, em va enganxar i me’l vaig acabar comprant. Després van anar caient Invisible i tot els altres. Avui m’he comprat Cuando era divertido, que ja sé que és per a lectors més grans, però estic segura que també m’agradarà”, diu la Lola. Per què? Toca temes que als adolescents ens afecten de molt a prop. Amb el protagonista d’Invisible [que toca l’assetjament] m’hi vaig sentir molt identificada perquè parla de coses que jo mateixa he viscut”. Dedicatòria: “A Lola, que tu felicidad no dependa de otros”.

Però la cua depara sorpreses majúscules. Abunda el lector (la lectora, ja ho hem dit) adolescent, com la Marta, la Maria i la Lia, que cursen ESO al Sagrada Família. L’Àstrid, de l’Andorrana de Santa Coloma, va començar la marató Moreno amb Invisible gràcies a un dossier que els va passar a professora de literatura. I de nou van caure tots els altres, un rere l’altre. Està una mica amoïnada perquè pensava que només es podien portar dos llibres per firmar: “Ho arribo a saber i els porto tots. Els vuit”. L’Abril, companya seva de col·le, hi va arribar en canvi per la sèrie que Disney va fer amb Invisible, com l’Elena i la Laura: “És que comences a llegir i no pots deixar el llibre, i gràcies a ell molta gent ha agafat consciència que existeixen coses com el bullying, i del mal que fan”.

I les sorpreses: La Cindy, 28 anys, que ha vingut des d’Astúries amb el xicot, la seva germana i l’amiga de la germana: “Demà és el meu aniversari i no podia tenir millor regal.” Ella va entrar a l’univers Moreno amb Tierra. Com d’altra banda Rossend Areny, que aguanta al peu del canó, camuflat entres hordes d’adolescents.  Per Tierra té una devoció especial, però se’ls ha empassat tots, i el considera una lectura ideal per a joves i no tan joves: “Llàstima que soc profe de francès i que per tant a classe no el puc recomanar. Si no, ho faria”.

En fi. D’històries com aquestes, tres centenars ben bones, que són els lectors fidels que la meva amiga Pamela calcula que ahir van desfilar per Idees. Ens vam descuidar de demanar-li a l’Eloy –jo també li dic ara pel nom– si repeteix dedicatòria. A la Youwana li va deixar aquesta: “Nunca dejes de vivir la realidad”. Era la primera de la tarda. M’agradaria veure la que va fer 500.