Mirin bé la plaça del Poble, la pròxima vegada que hi passin. No sempre ha tingut l'aspecte actual, i és molt possible que ben aviat torni a canviar de fesomia. I radicalment, si tira endavant el projecte amb què l'estudi DATA es va endur el 2023 el concurs de remodelació convocat pel Comú. És com si mai no estiguéssim satisfets amb el que tenim, perquè el cert és que la primera plaça data del 1982, i en aquests quatre decennis ha experimentat tres grans reformes, que seran quatre si l'actual Comú acaba executant l'última.
La plaça, en fi, s'estén sobre les cobertes de quatre edificis independents: l'edifici administratiu, l'aparcament comunal, l'aparcament Vinyes i el casino. Però això és ara, que ho veiem molt clar. Als inicis no era ni remotament així, tot i que les administracions, assegura Dilmé, tenien la idea d'un terrat continu entre els edificis comunal i governamental que donen a Prat de la Creu. El Comú va ser el més ràpid, l'aparcament es va començar a construir el 1980 sota un projecte de Fermí Ginjaume, i el 1982 s'inaugurava la primera fase de la plaça del Poble, sobre un projecte del despatx Espai d'Aleix Dorca, Xavier Rebés i Josep Maria Farré. Encara no s'havien posat ni els fonaments del búnquer, i això, conclou Dilmé, "ja evidenciava la desconnexió dels nous equipaments a la trama urbana existent". D'aquesta primera plaça són els elements més característics que han sobreviscut: essencialment, la gran pèrgola, un arc de mig punt medievalitzant en forma de ferradura, disposició determinada per a singularitat d'una plaça que fins a la inauguració de la passera Rosa Ferrer, el 2021, no duia literalment enlloc. Es tractava de suggerir al vianant que hi donés ordenadament la volta.
Ha sobreviscut també el quiosc de música central, on conflueixen els dos eixos imaginaris de la plaça i que la divideix en dos trams vagament simètrics. Però han desaparegut el quiosc de premsa, el jardinet lateral que corria pel costat de la rambla Molines i els bancs dobles, amb el respatller de pedra artificial vagament inspirats en els del Parc Güell. Tampoc queda rastre de les cèlebres rajoles, el panot Gaudí –les mateixes del passeig de Gràcia barceloní– amb què es va pavimentar el quiosc de música, ni de l'edifici lateral que tancava la plaça i on es va ubicar el bar i l'Institut de Música.
A la quarta, la vençuda
La segona intervenció data del 2004, portava la prestigiosa firma del despatx EMBT, dirigit per Benedetta Tagliabue, i tot i l'ambició es va quedar a mitges, per no dir a terços: la idea era substituir la quadrícula original per una nova distribució d'inspiració orgànica "que s'imbricava amb la plaça Rebés i que colonitzava la ciutat amb elements ondulats". Tan sols es va executar la part corresponent a la coberta de l'aparcament Vinyes. Que a més, es va reformar al cap d'uns anys fins a la desoladora indefinició actual.
La reforma decisiva va tenir lloc entre el 2004 i el 2006, sobre un projecte de Pere Aixàs, amb el nou auditori del Centre de Congressos com a novetat estructural. Desapareixen el quiosc de premsa i el jardinet lateral per deixar espai al rebedor vidriat, i també l'Institut de Música, que cedeix l'espai a un nou edifici de dues plantes per al nou Bar del Poble i la casa pairal: "A la resta de la plaça la intervenció va ser mínima: es va asfaltar tot el terrat, es va suplementar la barana perimetral amb una tanca de vidre i es van introduir quatre sortides d'emergència de forma elíptica i revestides de coure que recorden, diu, les marquesines del metro de Bilbao de Norman Foster". Home, doncs tan mínima no va ser, perquè Aixàs va liquidar el paviment original de Dorca i companyia, una gran quadrícula vagament inspirada en l'Escola d'Atenes, un des murals monumentals que Rafael va pintar per a les estances del Vaticà.
La passera Rosa Ferrer, obra de Carlos Fernández de Castro –el mateix despatx que va projectar els ponts d'Anyós, París, Madrid i Lisboa– va obrir per fi la plaça al centre històric, i el projecte pendent de DATA desdoblarà la plaça amb un nou espai elevat de 1.500 metres quadrats que entusiasma Dilmé per la diversitat d'espais coberts, descoberts i tancats i perquè la doble coberta esmorteirà la calor dels espais inferiors de la plaça i del Centre de Congressos, amb l'estalvi energètic consegüent.
Tot això serà, és clar, si aquesta intervenció arriba a bon port. I si és així veurem el que dura. No li augurem més d'un decenni de vida.
