Phaedrus debuta al FeMAP i ho fa en terres lauredianes. Dijous vinent, a l’església parroquial i amb un repertori de música renaixentista. Ho explica Luís Martínez Pueyo.

‘Adonia’. 
Música renaixentista, sobretot de finals del segle XVI, que nosaltres interpretem amb un consort de traversos, que era una formació molt habitual en aquell moment, però que avui en dia no es veu massa a les sales de concert. És un programa que gira al voltant del mite de Venus i Adonis. Miriam Trevisan i Mara Winter, que són la cantant i la directora artística, van seleccionar una sèrie de peces a les quals van canviar el text, això era una pràctica també molt habitual, utilitzant poemes del segle XVI basats en aquest mite.

La música... 
 El programa és un viatge a través del mite d’Adonis, així que hi haurà de tot, perquè acapara des del naixement d’Adonis fins a la seva mort i resurrecció, així que hi ha parts festives i altres de més tristes, segons el moment de la història. És un programa divers, divertit també: hi afegim percussió, un llaüt, que enriqueixen bastant la sonoritat. 

A l’hora de recuperar com sonava a l’època, en què es basen? 
 En tractats de l’època sobretot, on apareixen els instruments que s’hi utilitzaven. També hi ha les imatges de quadres, de tapissos, gravats on apareixen els músics tocant. A banda, tenim els instruments originals. Els que utilitzem nosaltres estan construïts pel lutier Giovanni Tardino, que resideix a Basilea, i es basa en un consort de traversos que es custodia a l’Acadèmia Filharmònica de Verona. Així que podem accedir a aquests instruments, fins i tot a vegades tocar-los per veure com sonaven, prendre mesures... i fer-ne reproduccions bastant fidedignes. 

Els criteris d’interpretació? 
 És cert que no sabem si s’aconsegueix el so cent per cent original, però sí que ens hi atansem força. És el més difícil, és clar, tot i que els tractats ens donen bastant informació: com interpretar els ornaments, per exemple. Però, és cert, hi ha una part que queda una mica a la imaginació. 

Els de la música antiga, que cada cop sou més, us retroalimenteu.  
 Sí, sí, col·laborem molt, cadascú té les seves idees, algú va trobant coses, enriqueix. El món de la música antiga està en auge en aquest sentit, sí. 

El públic de Sant Julià, on ens hauríem de traslladar mentalment? On sonaria aquesta música?
 Es tocava sobretot en palaus, corts. També era un passatemps dels burgesos, era un dels principals en aquell moment: ajuntar-se a casa i passar la tarda fent música. A diferència del que pugui pensar algú, no s’interpretaria en cap església, sinó en un saló. 

És un repertori recollit al primer disc de Phaedrus.  
 Efectivament, i de moment, l’únic. N’estem preparant un parell més, però la gravació és sempre un procés llarg. 

Phaedrus és una petita ONU. 
 Sí, sí. Ens vam conèixer a Basilea, mentre estudiàvem, i vam formar el grup. Allà hi ha l’escola de música antiga més important del món, ja molt internacional, i no ens ha estat complicat d’entendre’ns. 

La música antiga va a més, oi? 
 Una cosa bona que té és que surt una mica de la programació habitual de la música clàssica. La gent vol escoltar coses noves i això ho facilita, oferir coses que la gent no ha sentit mai. 

Els compositors actuals es queixen que som molt conservadors...
 La música contemporània a vegades és complicada d’escoltar, per la seva idiosincràsia. Però també hi ha festivals molt importants i que ho estan fent molt bé i van obrint aquest món. També a la música antiga li va costar molt en el seu moment. Quan s’iniciava el moviment de música antiga, als cinquanta, seixanta,  no va ser fàcil crear un espai. 

Ells no tenen un Bach.  
 Sí, això també juga a favor nostre, sí.