L’escena té lloc fa uns vint anys a Alinyà. Jordi Casamajor s’hi ha plantat al darrere de petròglifs, pintures rupestres o qualsevol altre vestigi del Pirineu ancestral, com més antic i com més tel·lúric millor. La fortuna el fa topar-se amb el vell pastor de l’Alzina i parlant, parlant, l’home li explica l’origen de la relleta de llamp. La relleta de llamp!? Sí, home, aquestes puntes de fletxa de bronze d’origen probablement prehistòric a què els pastors d’antany atribuïen, com a les pedres de llamp neolítiques, propietats profilàctiques.
La cosa funcionava més o menys així: on hi havia caigut un llamp no en podia caure un altre. Per tant, diu Casamajor, on hi havia una pedra de llamp, o una relleta, era impossible, seguint aquesta lògica màgica, que n’hi tornés a caure un altre. Posseir-ne una protegia contra un mal llamp, i això explica que se n’estengués l’ús com a amulet: es col·locaven a les teulades o als llosats, ocultes entre les pedres d’una paret, o entre la llinda de la porta o finestra o el mur, i casa Closca del Pui se’n va trobar una d’oculta rere l’escudeller de la cuina.
Nosaltres sabem que les pedres de llamp eren en realitat destrals de sílex, i les relletes, puntes de fletxa. Però aquells pastors no, i van haver de buscar una explicació per a aquells estranys artefactes que molt de tant en tant apareixien en un camp, en una tartera o en un marge. Doncs bé, segons el vell pastor de l’Alzina, les relletes es trobaven a la punta del llamp, quan queien a terra s’enfonsaven set canes –comptin vuit pams per cana, més o menys– i trigaven set anys, set, a florar a la superfície, d’aquí la raresa i l’excepcionalitat de trobar una relleta o una pedra de llamp, que venien a ser una cosa així com la grossa d’aquella gent.
A Casamajor li surten espurnes dels ulls quan evoca aquesta anècdota, perquè el pastor d’Alinyà no li explicava una rebuscada interpretació etnològica, sinó exactament el que creia: duia una relleta al sarró per protegir-se ell i per protegir el ramat. Una creença màgica que reflectia una cosmovisió ancestral, prenyada de símbols i explicacions que escapen al nostre coneixement racional. De pastors com el vell de l’Alzina avui no en queda cap, diu Casamajor. Ell va tenir la fortuna de topar-se’n els últims espècimens i que li confiessin aquella fascinant cosmovisió, per a nosaltres gairebé tan enigmàtica com l’escriptura jeroglífica o les runes celtes. El resultat és Simbologia i pensament màgic al Pirineu (Anem), que es presenta demà a la Fira del llibre d’Organyà però que, atenció, no arribarà a les llibreries fins al 24 de setembre, coincidint amb la tercera edició de les Jornades de bruixeria de Sant Julià.
Casamajor va un pas més enllà de Gravats rupestres, la monografia amb què es va estrenar el 2020, i presta especial atenció a una col·lecció de creences, signes, símbols i objectes que ajudaven els nostres avantpassats a explicar-se el món incomprensible en què vivien i que els permetien conciliar el favor de la divinitat o protegir-se d’amenaces i malalties. Tot plegat, insisteix, a partir d’una lògica màgica d’origen ancestral però que ha perdurat gairebé fins avui, tot i que nosaltres n’hàgim perdut les claus interpretatives i ens sembli absurda des d’una perspectiva estrictament racional.
La màgia, avui
Els exvots, per exemple. Aquestes ofrenes –una extremitat de cera– que els padrins dipositaven per exemple al santuari vell de Meritxell amb l’esperança de propiciar la intervenció divina per curar una malaltia: “Això és pur pensament màgic passat pel sedàs del Cristianisme”. Un sincretisme on conflueixen pràctiques paganes i rituals cristians i que al llarg d’una evolució secular cristal·litza per exemple en la carlina, aquesta varietat del card erigida en símbol solar per excel·lència: clavar-ne una a la porta de casa, diu Casamajor, equivalia a posar-se sota la protecció de la divinitat solar a la qual es retia culte. Més endavant se’n va tergiversar, infantilitzant-la, la simbologia primigènia i el seu ús va evolucionar fins a convertir-se en una mena d’amulet contra les bruixes, que s’entretenien a comptar cadascun dels pèls de la flor, se’ls feia de dia i havien de marxar sense haver pogut entrar a la casa així protegida. En una última pirueta evolutiva, “penjar o clavar la carlina ha perdut avui en molts casos el sentit original de protecció i l’ha canviat per un d’identitari, proclamar la pertinença a una comunitat humana diferenciada: la pirinenca”.
Al costat de les pedres de llamp i de la carlina, l’altre element que millor encarna el nostre substrat màgic, que el Cristianisme adoptarà amb habilitat, és la rosa sexfòlia o rosassa de sis pètals, que representa, diu, el sol en moviment, el sol benefactor que dona vida, llum i calor: “La rosa sexfòlia, com la roda solar, és una forma de demanar a l’astre rei que torni a sortir”. Casamajor li atribueix un origen indoeuropeu, a través dels visigots, i adverteix que tot i que l’identifiquem com un símbol molt idiosincràtic els símbols solars són universals, “en trobem a tot el món, des del Nepal fins al Marroc, i en totes les èpoques”. El cristianisme el que farà és, com sempre, apropiar-se’l, i d’aquí la rosa esculpida al centre de la creu medieval provinent de cal Teixidor de la Massana que avui s’exposa als jardins de Casa de la Vall, la decoració interior de Sant Martí de la Cortinada, farcida de roses sexfòlies, com també ho estan els confessionaris de Sant Serni de Canillo.
Simbologia i pensament màgic és un llibre epifànic, amb vocació divulgativa i profusament il·lustrat, i que es completa amb reveladors capítols consagrats a l’art rupestre, les marques de pastor, els comunidors, els pedrons i les creus de terme, també a la botànica més o menys fantàstica –ruda, tora, manxiula, savina, herba queixalera, estramoni i carrerola de bruixa– i un d’especialment fascinant dedicat a la fauna que explica perquè en algunes cases encara avui és possible topar-se urpes d’au, potes de llebre i cranis de guineu clavada a la porta, granotes, salamandres i pells de serp conservades en un potet. Glups.
I si resulta que la màgia funciona?
