“L’he construït amb resina i pols de marbre, amb un reforç interior de fibra de vidre i reomplerta de poliuretà per fer-la més resistent. Difícilment es trencarà. Per tant, s’hi pot pujar tranquil·lament. L’únic que demano és que no la pintin ni la guixin”. Ho deia Àngel Calvente a l’abril, quan el Comú va plantar l’escultura al Parc Central. Una peça monumental que 1,5 metres d’altura (més la peana) que va batejar amb el nom de Mira i que pretén ser un toc d’alerta, incitar una reflexió crítica sobre la influència que les pantalles tenen en la nostra vida quotidiana i en les nostres relacions, especialment en les dels més joves, que fins i tot en un entorn idíl·lic com el Parc Central prefereixen entotsolar-se en el seu mòbil a interactuar amb els companys.

Doncs bé, resulta que Calvente s’equivocava: resina, pols de marbre i fibra de vidre formen un conglomerat duríssim, sí. Però en absolut irrompible. Ho van demostrar els vàndals que al juliol van arrencar el mòbil de les mans a un dels dos nens de l’escultura. Un incident potser esperable en un entorn tan concorregut com el Parc Central. El que ja no ho era tant és que es repetís de nou la nit de Cap d’Any: Mira es va llevar l’endemà una altra vegada sense mòbil, i ara també sense dos dels dits.

Calvente ho té clar: es tracta de vandalisme. És impossible que s’hagi trencat pel sol fet de pujar-hi, diu, i hi havia rastre de puntades de peu. De fet, si aquesta vegada van trencar també els dits va ser perquè arran de l’agressió del juliol l’escultor va optar per reforçar l’estructura afegint-hi a l’interior del mòbil una planxa metàl·lica: “Clarament van fer palanca per trencar-ho. El que tinc clar és que ja no ho tornaré a fer així perquè no val la pena: si volen, ho trencaran igualment”. Calvente ja ha construït rèpliques tant del mòbil com dels dits, però ara cal esperar que el termòmetre pugi perquè la resina necessita una temperatura més elevada. No pot evitar certa resignació: “El vandalisme és difícil d’evitar, sempre hi haurà un grupet de xavals que en un moment d’avorriment es dedicaran a trencar el primer que tinguin a mà, sigui una escultura o qualsevol altra peça del mobiliari urbà”– però insisteix que Mira està concebuda perquè tothom, grans i petits, hi pugin sense por: “No patiu, que per enfilar-s’hi no passarà res. Per trencar-la t’hi has de fer molt, perquè el material és duríssim. De fet, aquesta barreja de resina, pols de marbre i de fibra de vidre és molt més resistent que el mateix marbre, que amb un cop sec es pot trencar”. 

En qualsevol cas, la de la nit de Cap d’Any no és la segona, sinó la tercera agressió que pateix Mira, si tenim en compte que al maig hi va haver una onada de pintades que va afectar totes les escultures del Parc Central. Des del Comú desdramatitzen la situació i no tenen de moment intenció ni d’instal·lar-hi càmeres de seguretat ni d’incrementar la presència de seguretat privada. Tres en tan sols vuit mesos, perquè l’escultura es va inaugurar el 22 d’abril. O està de pega o té un imant per als vàndals.

Mira, en fi, és l’obra guanyadora de la primera edició del premi d’escultura urbana Pilar Riberaygua, dotat amb 20.000 euros, amb què el Comú va posar ordre i concert en la fins aleshores capritxosa política d’embelliment del Parc Central, convertit des de fa anys en una galeria d’escultura a l’aire lliure però on el mateix Comú havia anat acumulant peces procedents de donacions i d’adquisicions més o menys a dit.