Amb vostès, les memòries del pare d’AINA i rector etern –esperem– de Meritxell: ‘Carta d’un capellà jubilat als seus amics’, que es completa amb un recull d’articles i un grapat de ‘Cartes dels amics’ (Elidà Amigó, Antoni Morell, Josep Maria Beal, Antoni Pol i Meritxell Alcobé, entre d’altres. Aquest vespre, al Consel General.

Mossèn, més que una carta jo aquí  hi veig unes memòries amb tots els ets i uts. Massa curtes, per al meu gust.
És una conversa amistosa, de tu a tu, el que és una carta. D’un capellà, el més a baix de la jerarquia. I jubilat, no perquè hagi plegat, sinó per l’alegria d’haver caminat fins aquí. M’identifico molt amb el mossèn rural de Bernanos, quan ja malalt se’n va a casa d’un amic seu excapella. Li demana de confessar-s’hi, li contesta que no, perquè ja no és capellà. I li respon: “Tot és gràcia”. Això a mi em commou, tot és gràcia.

M’encanta la portada.
Quan em vaig jubilar de professor, el 2004, Sergi Mas em va fer aquest dibuix extraordinari. Soc jo que pujo cap al Casamanya amb la gavernera a la motxilla. A dalt de tot m’hi espera la Mare de Déu.

I l’anècdota amb què obre el llibre: deu tenir 15 anys, ja estudia al seminari, i s’escapa amb un amic seu, el Sisco de Térmens, per anar a veure un Barça-Madrid.
A veure’l no, a escoltar-lo per la ràdio, som a finals dels 50 i la televisió no va arribar fins al 62. Ens van posar una multa de 72 pessetes que vam haver de pagar religiosament. A cadascun. Com a mínim va guanyar el Barça.

No ho haurien pogut saldar amb una penitència?
Doncs ens va tocar multa. En canvi no ens van enxampar mai jugant a cartes, que estava prohibidíssim al seminari. Ens amagàvem a la infermeria, que la portava mossèn Benigne, per fer la botifarra.

Era bo, vostè?
Si em venien les manilles, sí. Ja se sap, amb dos manilles i un as, botifarra faràs!

Enlloc estava escrit que hagués de ser capellà.
El pare volia que fes de forner, perquè no era l’hereu i havia d’aprendre un ofici. Tenia pensat portar-me a un obrador a fer-hi d’aprenent. Més endavant, al seminari, em va insistir molt que seguís endavant si aquesta era la meva vocació, però que si volia ser mestre, ja em cridaven molt l’educació i els joves, farien un “esforç”. Era als estius, quan feia de pagès al poble per guanyar uns calerons. Treballava amb una màquina de batre i els companys em deien: “Tu ara penques molt, perquè quan siguis capellà faràs com tots: missa i olla”. 

Diu que va tenir una crisi de fe.
Afectiva, més aviat, i vaig tenir la sort de mossèn Reig, el professor d’Ètica. També era el rector de la parròquia d’Adrall. Com que no hi vivia, el Bisbat se’n va vendre la rectoria. “Ara on hauré d’anar a fer pipí? Al bar!?” Se’n feia creus.

Parlàvem de la seva primera crisi. Per culpa d’una noia, entenc.
Tenia amigues, és clar, entre les quals una que va venir a parar a Andorra. Ens coneixíem del poble, ballàvem... Em va fer un regal i encara el conservo. Mossèn Reig em va dir que m’ho pensés bé, i així va ser.

Hi repassa els professors del seminari, i a mi m’ha caigut especialment simpàtic mossèn Francesc Mas, el de Llatí.
No m’estranya. Era la bonhomia reencarnada, com tants altres, potser perquè tots venien del món rural, i aprofitava les classes per fer-nos passar savis consells. Per exemple: “Donar i rebre una crítica amb elegància és senyal de vertadera amistat. I no ho dic jo, sinó Ciceró!” Per no parlar de mossèn Antoni Cagigós, de Literatura. Ens feia fer moltes redaccions, potser d’aquí em ve la dèria d’escriure. Un dia ve i em diu: “Que bé que escrius, es coneix que has passat per les meves classes!”

Un es queda parat amb mossèn Joaquim, el capellà dels gitanos.
Llavors vivien tots al parc del Segre, en unes condicions duríssimes. Per ajudar-los, va buscar joves que fessin el contraban i guanyar uns dinerons. A un el van enxampar i va acabar a la presó de Lleida. Quan en va sortir va venir a Andorra i va ser conductor de clípol, li deien el Vidu, perquè quan va estar a la presó ho van deixar estar amb la dona.

Contrabandejar no era pecat?
Això és com copiar als exàmens, és pecat si t’agafen.  Un altre company meu que feia de rector de Taús també en feia. Una vegada el van enxampar, ve el guàrdia i no sabia on amagar-se: “Padre, se ha pasado un poco, ¿no? ¿Dónde vive?” Quan li va dir que a Taús, se’n va compadir i el va deixar passar. 

La crisi del pare Quer, a mitjan 50, que va acabar expulsat. El van seguir una trentena de seminaristes. Quins aires revolucionaris portava?
Mirar una noia era pecat. Només mirar-la. Si se te’n posava una al davant havies de mirar cap a un altre costat. Predicava una cosa tan subversiva com que penséssim per nosaltres mateixos, l’equilibri entre la ment i el cor... La llibertat personal, en una paraula. Pensa que en certa ocasió vaig demanar d’anar a fer campaments a França per aprendre francès i me’l van denegar perquè, deien, “a França perdràs la vocació”. Aquest home trencava amb tot això. El van expulsar. Va acabar a València, i abans de morir, ja havia passat el Concili Vaticà II i ja havia passat Maig del 68, va escriure un llibre titulat. Tenia raó. La tenia.

Vostè no va plegar.
No, tot i que era de la seva corda. A Tornabous, Bellcaire i tots aquells poblets hi havia mossens d’aquesta línia, i em deien: “Tu no pleguis perquè necessitem capellans així”. Però em va anar d’un pèl. 

També que no el fessin fora.
Un capellà em va denunciar per assistir a les reunions del jovent del pare Quer, i en començar el curs al setembre em ve el rector i em diu que passi al despatx del bisbe. Tothom es pensava que jo seria el següent. Em va fer agenollar, resar un Parenostre i prometre-li que no tornaria a aquelles reunions subversives. El bisbe Iglesias era molt humà, era de Durro!

Si l’arriben a fer fora, què?
Hauria sigut mestre.

L’ordenen el 1963, passa els tres primers anys a Organyà i després ve cap a Canillo. Però a contracor, perquè vostè havia demanat d’anar a Fígols.
Vaig venir per obediència. Va passar una cosa: va venir el bisbe a una visita pastoral a Alinyà, parlo de quan era rector d’Organyà. Quan va acabar  tot vaig anar va dinar, ells se’n van anar a dinar al poble següent, que era Perles. El bisbe va demanar on era el vicari, que era jo, i quan va saber que m’havia avançat va rondinar: “Primer és el dinar que el meu arc”. Devia  veure alguna cosa en aquell gest que li va agradar i quan arriba a la Seu em crida i cap a la Seu.

És el juliol del 1966.
El rector de l’època no va voler marxar fins al setembre. Aquells primers mesos vivia a la rectoria d’Escaldes i feia missa a Canillo, i el 24 de setembre em vaig instal·lar per fi a la rectoria. El capellà sortint em diu: “M’hauràs de comprar els mobles”. El meu pare li va demanar que quant li devíem i li va pagar les 25 pessetes. Després es van fer una gran abraçada que sempre he portat al cor, perquè cadascú és com és.

Ha vist passar quatre bisbes, sis papes i vuit coprínceps francesos. Quin li va deixar millor impressió? 
Quan es va aturar a Canillo el primer que va fer en baixar del seu Citroën no va ser, com tots esperàvem, saludar les autoritats, sinó una mare que duia la criatura al coll: era l’excònsol Francesc Camp. I seva és la millor definició de discapacitat, la va fer De Gaulle: “Un cos petit, una ànima molt gran”. 

Giscard?
Quan vam inaugurar el nou santuari de Meritxell ell no podia venir, i la primera intenció va ser enviar un ministre. Li van indicar que no tenia res a veure amb el govern francès, la invitació, sinó amb la figura del copríncep, i va enviar la seva esposa. Es va plantar a Meritxell amb  un obsequi: un calze d’or. Protocol volia dur-se’l al bisbe. I ella s’hi va negar: “Aquí qui mana és el rector del santuari”. Em van venir a buscar a la sagristia perquè madame D’Estaing em  pogués fer el present. Tenia més cultura religiosa aquella dona que tot el servei de protocol. Qui mana a una església és el rector. Encara guardem  el calze. El traiem per Meritxell.

Chirac?
En recordo un magnífic discurs sobre la joventut que va fer en certa ocasió a Lourdes. Quan va venir li’n vaig poder donar les gràcies, perquè el subscrivia de cap a peus. Quan va visitar la casa comuna, a Canillo, tot el personal esperava en un racó i li vaig demanar de fer-s’hi una foto: amb tota la naturalitat va anar cap allà i es va fer el retrat. Es notava que havia sigut alcalde.

Macron?
Vaig trobar el moment per comentar-li que conec i admiro el pare Guy Gilbert, que ha fet una feina portentosa a la casa d’acollida per a joves amb dificultats que té a La Palud-sur-Verdon, a la Provença. Em mirà sorprès: “Il est en bonne forme!”

L’ha portat a Canillo en alguna ocasió.
Va costar. Li deien el bisbe dels gamberros. El bisbe m’ho havia prohibit. Però quan va fer 80 anys, el papa el va convidar a Roma una setmana, i llavors sí, el vaig tornar a convidar, ell mateix va venir a escoltar-lo. Li vaig demanar com havia anat aquella setmana amb el papa. I em respon: “Esmorza cada dia amb els treballadors, i ell mateix serveix el menjar”. Estic parlant del papa Francesc. 

Què espera del bisbe Serrano?
T’ho diré amb una frase que vaig escoltar al congrés de turisme religiós l’any passat a Mérida. Un humil rector de santuari, que no era jo, li va dir al bisbe de Palència: “Si vol ser bon bisbe, ha de parlar cada dia amb capellans de poble. Tres o quatre vegades.” En la meva opinió va ser un bon consell. Jo hi afegiria que cal parlar també amb la gent del poble. Però jo no soc ningú per donar consells.

Ha parlat amb vostè, Serrano?
Va pujar un dia i me’l vaig endur cap als Plans, Ransol, el coll d’Ordino i Grau Roig. Als Plans hi ha un racó meravellós amb un banc des d’on es pot contemplar tot Soldeu i les pistes fins a Encamp. Li va quedar gravat i ara em demana si encara hi és, aquell banc. Després va venir a AINA i va dinar amb el personal.

Sense AINA no estaria aquí?
El mateix Guy Gilbert diu: “El carrer és la meva església”. AINA, que no vol dir aquestes parets, sinó els infants i els joves, són la meva església.

Hi ha precedents, d’un mossèn que hagi aguantat 63 anys de rector?
Quan en va fer 32, Antoni Pol em va dir que acabava d’igualar el rècord. Ara en fa 32 més.

El postularem per al Guinness.
Un ha d’arrelar a la terra,  per arrelar calen anys i anys. He anat moltes vegades a meditar a Sant Vicenç de Cuixart. Un capellà vellet em diu: “Vine que veuràs la biblioteca!” I la biblioteca eren pots de confitura i melmelada. Això és arrelar al país.

No ha tingut mai cap interès a escalar en la jerarquia?
Mai. Si m’haguessin proposat de ser canonge hauria dit que no. Però mai no va passar. Per un motiu. Feia classes a l’Institut espanyol d’Aixovall: no hi havia ningú més disposat a fer-ho. Podien ser 72 quilòmetres al dia. Per això el bisbe Martí em va demanar que em quedés aquí.

Com hem de resoldre el laberint de l’avortament?
Citaré Marc Oraison, sacerdot, teòleg, psiquiatre eminent i conseller de De Gaulle: “Quan una dona vol avortar escolta-la perquè hi ha un dolor molt intens. Escolta-la, primer. Després, ajuda-la a discernir, i tercer, que ella decideixi”. Com diu el papa, qui soc jo per jutjar? Ara, a nivell de lleis, és cosa dels polítics, no meva.

Què opina sobre l’ordenació de les dones?
Per mi la mare de Jesús i Maria Magdalena ja són  una mena de capellans.

Ho veurem?
Això costarà, però diaques potser sí.

Amb aquest papa semblava imaginable. El següent potser no és tan receptiu.
És que el papa té molt d’entorn.