Me n’he fet tips de sentir-li dir al meu amic Joan: “La vida és el que et passa mentre estàs ocupat fent altres coses”. John Lennon, s’ho deuen haver imaginat. M’ho deia i m’ho diu de tant en tant encara a Beautiful Boy, que no em canso mai d’escoltar. I això, veure passar la vida, és el que va fer el pi roig de la Massana els últims 250 anys. Fins que una mala tarda de l’estiu passat no, l’altre, el Comú va decidir tallar-lo: l’edat no perdona, la pèssima ubicació tampoc, havia quedat empresonat entre el ciment i l’asfalt del carrer Major, i l’intent a la desesperada de regenerar el sòl perquè les arrels es recuperessin va fer llufa. Una llàstima, perquè amb tota seguretat el pi roig era sens dubte el veí més vell de la Massana. Amb moltíssima diferència. Si els càlculs dels tècnics que en van examinar els anells una vegada tallat són encertats, el devia veure mentre pujava i baixava de la casa pairal d’Ordino l’il·lustre Anton Fiter i Rossell, autor del Manual Digest (1748). I també devia recordar, perquè ho va veure a escassos 50 metres, la batuda de la Gestapo al Palanques, el setembre del 1943.

En fi, que el pi ja no hi és però ens en queda la soca, que l’escultor Txordi Ricart va convertir al maig en una escultura tan monumental com l’arbre original –fa 3,5 metres d’alçada– i que ahir es va inaugurar de forma oficial. La Massana conserva un símbol de la parròquia que durant decennis ha sigut testimoni de l’anar i venir dels nens a l’escola de la parròquia. El mateix Ricart, avui veí de Boí però que fins als 15 anys va exercir de massanenc, hi recorda les cabanes que els nens de l’època hi construïen a sota. També s’hi havia representat el Pessebre Vivent, parlem potser de mitjans anys 80. I fins i tot l’Arnau, que amb una quarantena de nens del casal va assistir ahir a la inauguració, ho té clar: “Era un monument, literalment, i molt especial. Convertit en escultura continuarà viu amb nosaltres”.

Va ser un símbol de la Massana quan era viu, i ho serà en endavant transmutat en obra d’art. Ricart l’ha titulat Del que vam ser i serem, i pretén ser –diu– un homenatge als més petits de la parròquia: “El pi havia acabat el seu cicle i ara apareixen aquestes formes que li confereixen nova vida, exactament com la que porten les noves generacions que floreixen en aquesta terra fèrtil”. De la soca n’han brotat dos nens i una nena que salta a corda, uns globus que simbolitzen els somnis, que creixen i s’enlaires –i de vegades peten–, llibres i llapis, la tecnologia que mai no passa de moda, i una au –havia de ser una òliba, símbol del coneixement, i ha acabat sent, ves per on, un rapinyaire– que ens diu que formem part de la naturalesa i que com més connectats hi estiguem, millor.

Tallar Del que vam ser i serem li ha portat exactament 25 anys, els que fa que es dedica a l’escultura, sosté amb exactitud. Concretar-la a cop de motoserra, quinze dies. El pi roig bicentenari ha resultat una fusta de qualitat superior, massissa i sana –serenya, en diu ell– tot i el centenar de claus –claus, sí– que van anar apareixent a la pobra soca, probablement fruit de dos segles d’estacar-hi el bestiar, i que van dificultar considerablement la feina. La pàtina que ha anat agafant, en fi, és filla de la intempèrie. Per concretar: dels tanins de les coníferes, que en contacte amb l’aigua i l’aire agafen una coloració característica.

Pugin a mirar-se-la, la soca, com veu passar la vida, que té 250 anys d’experiència.