Alguna cosa grossa devia passar l’octubre del 1613. No sabem què, però el cert és que el Consell de la Terra es va reunir el 21 d’aquell mes i va prendre una resolució insòlita. No tant pel contingut –armar un grup d’homes per anar a vigilar camins i ports– sinó per la contundència i la severitat de les ordres amb què se’ls proveeix. La primera entrada del dia, anodina, gairebé banal –“Pose preu lo Consel al cotó de vi a preu de quinse dinés lo cortó”– no sembla indicar que passi res d’extraordinari. Però la cosa canvia de seguida. El Consell ordena armar 24 soldats i fer-los sortir a patrullar les muntanyes: “So hés, quatre per parròquia y dues espies, que serà ab tot vint-y-sis soldats, comprès les dues aspies”. Estableix la paga de cada home, quatre lliures per barba, que es trobin dimecres “al migdia” a la Massana sota les ordres d’un tal Aldosa, també de la Massana, i d’un tal Piedro, de Canillo, i que la missió s’allargarà fins al dia de Sant Martí [11 de novembre] “si altre avis no els fan les paròquies, y més si més serà menester”.
El millor ve ara, perquè sembla que no és una cosa rutinària. Que hi havia mala maror i que tot havia anat tan enllà que calia posar-hi remei de forma dràstica: “Areste lo Consel que si dots soldats prenent omaten qualsevol home de mala vida, que sie tingut a penjar, que lo Consel proimet donat a dits soldats ho a qualsevol que tal farà, vint-y-sinc ducats y pagats qinze dies aprés de aver portar presonés hen mans de la justísia ho que ls ajen morts”. En cristià: que donaven carta blanca per executar de forma sumaríssima qualsevol “home de mala vida” que es topessin. Podien procedir com els dictés la urgència de la situació i que si tiraven a matar, “sie tingut a penjar”. Protocol de la missió? No es fan presoners. I perquè no hi hagi dubtes, es gratificarà cada cabellera amb una recompensa de 25 ducats, que dit així semblen molt. Glups.
Qui devien ser els homes de mala vida que van portar al límit la paciència i la humanitat del Consell? Bandolers? Heretges? Desertors? Contrabandistes? Doncs ens quedarem amb les ganes de saber-ho, perquè l’acta del 21 d’octubre del 1613 acaba abruptament: “Mes pren dit Consel de la bossa de la cummuna per a dits soldats dotze lliures, ço hés, ab quarts de ascut, a raó de tres reals la pesa”. Es tracta tan sols d’una entre els centenars d’entrades del primer llibre d’actes del Consell General, que recull les generades entre el 1529 i el 1639 i que acaba de ser transcrit per l’equip de paleògrafs que coordinen Jordi Guillamet i Ignasi Baiges. S’afegeixen als dinous pergamins datats entre el 1289 i el 1419 que ja es van transcriure ara fa un any i a una cinquantena més de documents fins al 1592. Tot aquest patracol està disponible per a consulta pública a la pàgina web del Consell General. Li seguiran els pròxims mesos les actes des llibres II i III, i així fins a completar la sèrie sencera fins a mitjans del XX, just en el moment que les actes es comencen a redactar a màquina i es podran per tant digitalitzar directament i sense transcripció.
Què passava a L’HOspitalet?
En resum: una mina documental i majoritàriament inèdita, i un bombonet, per tant, per a historiadors i diletants. La diguem-ne lleva de soldats del 1613 no és extraordinària. N’hi ha una altra de registrada el 31 de juliol del 1619, però aquesta sense les funestes previsions en cas de topada amb els dolents. El Consell ordena que cada parròquia pagui dos “soldats”, en diu així, que es posin a les ordres d’un Bernat Malliol d’Encamp, i que es trobin “diumenje a sol levant a Ancamp, que sera 4 de agost del present any”. No diu per què.
Hi ha entrades d’una sorprenent i gratificant vocació social, com la del 21 de desembre del 1617. S’acosta Nadal i el cor dels consellers sembla que s’ha estovat: “Sie donat del bo de la quèstia del Bisbe vint-y-nou liures ala Capdevila, de Aniós, y asò per almònnia per a casar algunes filles per la mort de son marit; perquè morí al sometent de l’Ospitalet”. En acte de servei, vaja, i havia deixat dona i filles a la intempèrie. No són les úniques diposicions caritatives d’aquell dia: “Més, areste sie donat a Miquel Albiel, de les Caldes, deu ducats per la cura de son fil, lo avian nafrat a dit sometent, tanbé del bo [!] de la questia, dich 12 lliures”. Sorgeixen òbviament moltes preguntes que es quedaran de moment sense resposta. La més òbvia: què devia passar a l’Hospitalet, que s’hi va haver de mobilitzar el sometent i en van resultar un home mort i un altre “nafrat”?
N’hi ha moltes i de fascinants, en què la del 16 d’abril del 1622, quan “la Terra” [el Consell] ordena que “els hostalés d’esta hora en avant no puguen acuillir ningun ome de la paròquia matex de nit y que no li puguen donar menjar”. De seguida intuïm per què: “Y que no puguen jugar en ningun joc dins los ostals de dia ni de nit”. El vici!
I acabarem amb la més idiosincràtica de totes, perquè retrata la molt astuta manera de fer dels andosins de l’època, i que és probablement la que ens ha permès arribar fins a aquí. Som al 20 d’octubre del 1611 i el Consell habilita Nicolau Torres i Toni Giberga –no en diu la parròquia d’origen, cosa rara– que es desplacin a Foix i li traslladin al “senescal” les “queixes contra los lladres y en particular los de l’Espictalet y Llusenac”. Coses de veïns. I perquè la queixa no caigui en el buit tenen la bona pensada d’adjuntar-hi un “present” per al bon senescal: vuit pernils i quatre dotzenes de formatges. Quasi res. Amb la previsió que “los formatges sian dels millós se trobaran a les parròchies y los pernes que péson lo manco dotze lliures”. Jo soc del senescal i dic que sí a tot sense rumiar-m’ho. I als de l’Hospitalet-près-l’Andorre i Luzenac, que els bombin. Per lladres.
