La peripècia de Senekowitsch l’ha localitzat Claude Benet, que segueix estirant la veta dels passadors, als arxius departamentals de Perpinyà. L’informe, elaborat per la gendarmeria, és excepcional perquè documenta un dels episodis més obscurs del moment: el canvi de bàndol de les xarxes de passadors que durant la II Guerra Mundial havien facilitat l’evasió d’aviadors aliats, jueus, militars i joves francesos en edat militar i que acabada la conflagració no van tenir manies a ajudar els nazis, convertits ara en fugitius. Un capítol fins ara poc i mal conegut, del qual tan sols havien sortit a la llum episodis marginals –el mateix Benet cita a Traces el cas de Miguel Eraso Galazo, que segons un document desclassificat per la CIA, el maig del 1946 estava organitzant una xarxa secreta entre Espanya i França que passava a través d’Andorra: atenció a la data, maig del 1946– i que per primera vegada veiem des de primeríssima fila.

Segons la gendarmeria, al nostre Hans el van enxampar amb un carnet d’identitat francès falsificat, que en realitat pertanyia a familiar de la seva dona: li havien canviat la foto i havien tingut l’habilitat d’obtenir la connivència d’un agent de la prefectura de policia del Sena perquè hi estampés a sobre el segell reglamentari. Lamentablement per a Senekowitsch, no va colar.

El més interessant de tot són, però, les referències concretes que l’anònim redactor de l’informe aporta sobre el modus operandi i dels col·laboradors locals de la xarxa al servei dels nazis. El pas clandestí arrencava a Perles et Castelet –“J’ai signalé à plusieurs reprises ce lieu de passage qui est emprunté par unes filière organisé”, insisteix el gendarme. Els guies els recollien en aquesta localitat de l’Arieja i els conduïen fins a Soldeu, curiosament (o no) una de les etapes obligades de l’evasió clàssica. Des d’aquí, i com ja s’ha dit, en cotxe fins a la Seu i més enllà. L’informador diu ignorar la identitat dels guies locals, però sí que es permet especular sobre l’home que la coordina sobre el terreny, i de qui Benet prefereix respectar l’anonimat perquè no passa d’una “suposició”, com admet el mateix agent. Diu que té un fort sentiment “antifrancès”, i que són públiques les seves simpaties pel bàndol alemany, durant la guerra, i que es tracta d’un estret col·laborador de les autoritats franquistes. El gendarme de torn conclou molt prudentment l’informe aconsellant que no es repeteixin arrestos com el que acaba de patir Senekowitsch en territori andorrà, “qüestió molt delicada perquè les relacions entre els Coprínceps no són gaire cordials i aquesta forma d’actuar podria donar arguments al bisbe”.

De tot plegat en conclou Benet l’existència d’una ratline  –el nom que els aliats van donar a les xarxes d’evasió dels nazis– que passava exactament per casa nostra, com entre el 1942 i el 1944 havien passat les xarxes clàssiques–, i li dona peu a especular que el fals Peacock exhumat la tardor del 2017 al cementiri vell de Soldeu podria ser en realitat un simpatitzant nazi que va tenir la mala fortuna d’anar a morir entre nosaltres. Ho creu possible pels fragments de jaqueta que es van poder recuperar –un impermeable que pertanyia a l’exèrcit dels EUA i que potser va ser també repartit entre els presoners de guerra–, les pròtesis dentals, que corresponen a un model fabricat a Alemanya i l’Europa de l’Est als anys 30, i les botes, que semblen d’un model similar, diu, a les que una empresa de Lió subministrava a l’exèrcit alemany.

És una opció, i llaminera, per a un trencaclosques que Benet potser resol, potser, en una tercera entrega de Traces, que encara no fa un any que va veure la llum i ja va per la segona edició. Si en volen saber una mica més –i seria normalíssim, per exemple, té Janine, la maitresse de Senekowitsch, algun parentiu amb el pintor Jean Pegot-Ogier?– li ho poden demanar en persona dissabte a la tarda a la Fira del Llibre d’Organyà.