Doncs és així: resulta que molt probablement vostè té un Calder a casa. De fet, molts Calders. Amb la condició, és clar, que sigui prou afortunat com per ser el feliç posseïdor d’un jardí, i que en aquest jardí tingués en algun moment la bona idea de plantar-hi un pi. Pinyoner, si és possible.

Això és el que va fer Txema Yeste (Barcelona, 1972), i per a sorpresa seva –i de tots nosaltres– va ser arribar la pandèmia, haver-se de recloure entre les quatre parets (i el jardí) de casa, i començar a rumiar com passar aquelles llargues i solitàries tardes que li devem a la Covid. Allà on fins aleshores només hi havia vist pinassa més o menys bucòlica però finalment molesta, perquè abans o després l’has de recollir i llençar a les escombraries,  ell hi va veure unes insòlites possibilitats escultòriques. I així és com aquell humilíssim material es va acabar convertint en el combustible de la sèrie Needles –agulles, en anglès– que fins al 23 de maig exposa la galeria Alta, aquest miracle que Pancho Saula es va treure el 2022 de la màniga i que, xino-xano, acaba de bufar les tres primeres espelmes i de celebrar l’exposició número 10. 

Una exposició especial per dos motius, diu. El primer, perquè tot i que va començar la seva trajectòria com a fotoperiodista, Yeste és un dels grans noms de la fotografia de moda i publicitària d’ara mateix. Amb Needles s’allunya del glamur i de la hiperproducció de Vogue i companyia i s’estrena en la fotografia creativa o, diguem-ne, artística. I ho fa amb un objecte, una vocació i uns resultats als antípodes de les portades de les revistes de moda. Needles és gairebé arte povera. De fet, hi podem treure definitivament el gairebé. És arte povera, efímer i casual, que comença com un pur joc i que acaba convertit en un metadiscurs artístic. Facin l’exercici d’observar les estupendes fotografies d’aquí dalt: eren pinassa, Yeste les va convertir primer en minúscules escultures i després es va dedicar a fotografiar-les. El resultat és una altra cosa: per aquí, una ballarina, per allà, una cheer leader, més avall, una màscara africana, o dos amants enxampats en plena efervescència, una mantis, dos patinadors, un pubis femení o desenes d’espermatozoides lluitant per arribar els primers a la terra promesa.

Quina etiqueta li posem a Needles? Escultura o fotografia? Art figuratiu o art conceptual? Què és el que ha convertit la pinassa inerta del jardí de casa en art? La mirada del fotògraf, o la de l’artista? Sense aquesta mirada, hi hauria art? Si ens posem estupendíssims, diu Saula amb raó, hi podrem detectar també la petja de l’instant decisiu que predicava Carter-Bresson: no és res més que el moment de precari equilibri que Yeste captura amb la càmera (digital, per cert) i abans que la pinassa es torni a convertir en matèria inert.

El que va començar d’una manera essencialment lúdica i amb un cert punt naïf es va anar complicant a mesura que Yeste donava forma a la pinssa, hi afegia ombres i experimentava amb la fullaraca cremada. Calder és un dels noms que fàcilment venen al cap quan contemplem aquesta obra. Però no cal forçar gaire perquè hi ensenyin la poteta Pollock, Arroyo i Wei Wei. Els diré una cosa: les fotografies de Yeste necessiten el gran format de l’exposició. Les reproduccions estàndard no en capten la màgia. I amb això els estic intentant fer veure que val la pena una visita –concertada, això sempre– a la galeria Alta. Saula hi exerceix com a profeta d’un art entre nosaltres sorprenentment negligit: devem ser un dels països amb més fotògrafs per metre quadrat, però en canvi no tenim cap espai on exposar-la, ni públic ni privat. Excepte aquest miracle que és Alta. Però hem dit que Needles és una exposició especial per dos motius. El primer ja l’hem vist, el salt de Yeste a la fotografia artística. El segon és la confirmació de Saula com a galerista, cosa que no era fins que Ramon Masats va arribar a la seva vida. El traspassat fotògraf català va protagonitzar l’última exposició a Anyós i amb ell va debutar a Paris Photo, amb una notabilíssima repercussió que es traduirà en la pròxima publicació d’un volum a càrrec de David Campany, director de l’ICP de Nova York: “Fins ara m’havia limitat a fer de dealer. Feia d’intermediari per vendre obra d’autors de renom internacional com William Wegman, Steven Meisel, Sarah Moon i Joel Meyerowitz. Ells ja eren qui són abans que jo els exposés. Però exposar Masats, gairebé un desconegut fora d’Espanya, ha sigut un abans i un després per al seu reconeixement internacional. És això el que em fa sentir galerista, el que em fa vibrar i el que sento que estic fent també amb Yeste”. Que serà, a més, protagonista de la segona incursió d’Alta al circuit internacional, l’abril que ve a l’Aipad de Nova York, la fira de fotografia més important d’Amèrica, i segona en l’escalafó, només per darrere de Paris Photo.

Needles, en fi, es completa amb un catàleg d’autèntic luxe que publica RM, el primer en la història d’Alta, amb textos del mateix Campany.

I ara diguin: és o no és un miracle que tot això ho tinguem a Anyós, i que sigui fruit exclusiu de l’empenta d’un visionari?