Ja es poden apuntar la data en vermell –en vermell Cuixart, per concretar– al calendari: Vincles obrirà el 21 de febrer al Valira. Serà, recordin, l’última exposició del Museu Carmen Thyssen a Escaldes, a la que n’ha sigut la seu des que el març del 2017 la pinacoteca es va estrenar amb Escenaris. Vincles tancarà el febrer del 2026 i al juny següent es mudarà al nou espai expositiu de la seu d’Andorra Telecom, a l’edifici Node de la capital.

Tot això està ja decidit i embastat, però de moment és futurologia. El present immediat és Vincles, una oportunitat única de (re)descobrir la trajectòria de Modest Cuixart (Barcelona, 1925-Palamós, 2007), un dels grans noms de la pintura catalana de la segona meitat del segle XX. Comissariada de nou per Pilar Giró, la directora artística de l’Espai Carmen  Thyssen de Sant Feliu de Guíxols, Vincles proposa un prometedor maridatge pictòric: cada obra de Cuixart és confrontada amb una tela dels mestres catalans dels segles XIX i XX, una de les dèries de la col·lecció Carmen Thyssen.

En realitat seran setze parelles –de vegades, trios, més rarament, quartets– que busquen les analogies entre el mestre de l’informalisme i autors com Utrillo, Martí Alsina, Modest Urgell, Torres García, Lluís Graner i Luis Feito, per dir-ne només mitja dotzena, dividits en dos grans àmbits: els retrats de Rostres i figures, i els paisatges de Natura insòlita.

Com ho farà, això? Mirin Helena, aquí dalt, tela característica del retratisme que Cuixart va cultivar amb especial fruïció als anys 70, i que Giró ha relacionat amb Senyoreta al balcó, d’Emili Grau Sala, membre de la generació immediatament anterior i epígon de l’impressionisme. El resultat és sorprenent per les insospitades afinitats que de seguida sorgeixen entre les dues obres: dues dones, diu la comissària, “envoltades del misteri que les defineix i que les persegueix, en la coqueteria del ventall i en el desafiament del front descobert. Totes dues es queden al llenç esperant, com si el destí les hagués condemnat a ser sempre la que espera”. Doncs Vincles és això, multiplicat per setze, en la que serà no només l’última, sinó la més multitudinària de les exposicions que s’han succeït al Valira: a les 44 obres de Cuixart –43 de cedides per a l’ocasió per la fundació que preserva el llegat del pintor català, amb seu a Palafrugell, la 44a, procedent de la col·lecció Carmen Thyssen– cal afegir-ne disset de provinents de la col·lecció de la baronessa.

Més obres que mai
En total, una seixantena de teles, més del doble de la vintena que fins ara s’havien exposat al Valira. Vincles servirà, a més,  per estrenar col·laboració amb una entitat externa –la Fundació Modest Cuixart, com ja s’ha vist– i per donar el tret de sortida a l’Any Cuixart, amb què es commemora el centenari del pintor català. Els més delicats potser hi trobaran a faltar una patum de la pintura universal com les que havien recalat a Escaldes en altres exposicions –un Gauguin, un Monet, un Matisse, un Sisley– però Vincles constitueix una oportunitat única de repassar la llarga i fecunda trajectòria de Cuixart, des del surrealisme de Dau al Set fins al retratisme, passant per l’informalisme, l’abstracció i les anomenades construccions heteroplàstiques dels 50, així com el retorn gradual a la figuració del decenni següent. Tot això, com ja s’ha dit, fugint de l’antològica reglamentària i estimulant un enriquidor diàleg entre el gran protagonista del 2025 i els seus mestres i coetanis, i de nou, com a Khrôma i com a Sons, amb una banda sonora creada expressament per a l’ocasió per David Sanz, Bernat Torra, Jordi Claret i el tercet Fonorama. 

El 21 de febrer, recordin.