Ho ha tornat a fer. Jordi Casamajor ho ha tornat a fer. No fa ni un parell de mesos s’enfilava aquí mateix pel soldat probablement altmedieval amb què es va topar en una alegre sortida de tardor per la solana d’Ordino. Un guerrer amb tota la parafernàlia, espasa, cota de malla i escut, que un andosí del segle X es va entretenir a gravar en un roc a més de 1.500 metres d’altura. Un unnicum, vaja. Doncs ho ha tornat a fer. Ara no es tracta d’un soldat, que és un caramelet, ja ho sabem, sinó d’una humil creu de terme que ha localitzat a l’Aldosa de Canillo.

Humil!?, s’exclama amb sorpresa i quasi indignat. “D’acord, de creus de terme n’hi ha moltes, però aquesta és especial per on l’hem trobada i per la llegenda que porta associada”. La història mereix ser explicada des del començament, quan l’historiador Climent Miró es va topar en una visura de principis del segle XIX la referència a certa Roca Encantada que no constava a cap cartografia ni repertori. Com podia ser que ni Canturri ni ell mateix n’haguessin sentit mai a parlar? No li podies posar a Jordi Casamajor un caramelet més dolç a la closca. Va ser saber que hi havia hagut en algun moment a l’Aldosa una Roca Encantada i posar-se a trescar per la zona. Fins que la va trobar, és clar.

I com la va trobar? Aquí ve el millor: li va demanar consell al seu amic Iñaki Rubio (la zona és escenari de bona part de la trama de Morts, qui us ha mort?) i va ser Rubio qui el  va fer contactar amb Miquel Naudi, el padrí de casa Batista, una de les dues que queden a l’Aldosa, l’altra, quedin-se amb el nom, és casa Bortoló. I  va resultar que Miquel Naudi sí que n’havia sentit a parlar. I tant que sí. I sabia fins i tot per què havia merescut el portentós nom de Roca Encantada. Per una llegenda, cosa no direm que habitual, però tampoc estranya en el cas dels petròglifs, i recordin només el cas del roc de les Bruixes. 

Doncs diu la llegenda que el padrí de Miquel Naudi li explicava quan passaven amb el ramat per davant del pedrot que en certa ocasió un pastor que atalaiava el bestiar pel solà de l’Aldosa es va fixar que d’aquella singular estructura en penjava una veta de roba. Què hauria fet el lector posat en aquesta tessitura? Doncs estirar la beta, és clar. I això, diu, és el que va fer el bon pastor. La gràcia és que va anar estirant i estirant i  la beta semblava no tenir fi. En tenia, és clar que sí, i quan la va haver acabat de treure, la sorpresa. De les profunditats de la terra va sorgir una veu: “Jo soc la Roca Encantada. Ara m’has desencantat. Qui em tornarà a encantar?”

Amb aquest fragment extraordinari de memòria oral, que d’altra banda no figura en cap repertori, i amb la referència geogràfica que li va donar Miquel Naudi, Casamajor es va enfilar per la solana i és clar, era qüestió de temps, no de sort, que és topes un roc sospitós. L’Encantada la va guipar de seguida, perquè s’aixeca tota sola en un petit pla de la muntanya. I el seu entrenadíssim ull –pensin que ha censat entre dos i tres milers de gravats rupestres– va intuir que aquella pedra era ferma candidata a ocultar una creu de terme. I efectivament, la tenen aquí al costat. 

Ara sembla fàcil, però es van haver de combinar quatre elements  que no estava enlloc escrit que arribessin a confluir un dia: el document de Climent Miró, el coneixement de la geografia humana de la solana que va aportar Iñaki Rubio, la memòria de Miquel Naudi i l’habilitat de Jordi Casamajor, que va saber resoldre el trencaclosques. Segons ell, la clau va ser el document, que marca els límits de casa Bortoló de l’Aldosa i que cita literalment la Roca Encantada, que fa de trenca amb el terreny comunal: “Si feia de trenca, el més probable és que tingués una creu, i així va ser. Que n’hi ha desenes, per no dir centenars, de creus, com aquesta?  Potser sí, però cap altra porta associada una llegenda fins ara inèdita que hem exhumat gràcies a la col·laboració d’un historiador, un novel·lista i d’un padrí que coneix el territori com la palma de la seva mà”. En fi, que poden estar segurs que d’aquí a quatre dies hi torna.