L’enigma està a la foto d’aquí al costat. La va fer el català Josep Salvany, metge oculista i grandíssim aficionat a la fotografia i tocat per la dèria viatgera: va recórrer Catalunya, les Balears i la resta d’Espanya, també Egipte, Palestina i els EUA, i entre el 1911 i el 1926 va fer més de 10.000 negatius que avui es conserven a la Biblioteca de Catalunya. El 1916 va tenir el detall d’aventurar-se entre nosaltres. Formava part d’una mena de safari fotogràfic del Centre Excursionsta de Catalunya. Un bon grapat de les fotografies d’aquesta sèrie han il·lustrat el Vist i No vist a la contra del Bondia I al meu amic Facu, el fotògraf més austral del món, li feia gràcia precisament aquesta, la del senyor Vergés, tot refet amb el seu barret, la seva americana i les seves botes d’explorador. El crèdit de la imatge donava dues pistes: el nom del protagonista i la ubicació, la “plaça” d’Andorra la Vella. I així semblava confirmar-ho el gravat en pedra sobre el senyor Vergés, avui al lateral de casa Eduardo però que en quasi totes les fotografies, excepte en aquesta, apareix a la façana principal, tocant a la plaça Benlloch de la capital.

El cas és que a l’hora de documentar-se, el Facu va començar a notar-hi coses rares: el gravat és indiscutiblement el mateix, però ni el pedrís, ni la porta, ni el balcó, ni tampoc l’arrebossat del mur coincideixen amb el fons de la desena d’imatges de la primera meitat del segle XX que documenten l’existència del gravat a casa Eduardo. I de seguida va sorgir el dubte: és possible que entre el 1916, quan va venir Salvany, l’any que es va fer la foto d’aquí baix, es reformés la façana de casa Eduardo, incloses portes i balcons? O el petròglif es trobava el 1916 en un altre racó de la façana, vist que el peu de foto la ubica textualment a la “plaça” d’Andorra la Vella?

L’historiador Joan Lluís-Ayala, arxiver de la capital, es decanta per aquesta última opció. De fet, recorda que no devia ser la primera ni tampoc va ser l’última vegada que la pedra es va moure de lloc. A les fotos de mitjans segle XX –al fons Lengemann, que ens va visitar el 1955– continua apareixent al lloc habitual, mirant a la plaça Benlloch, fins i tot després que aquell mateix decenni es reformessin els baixos de casa Eduardo  amb el característic ràfec per ampliar la carretera i permetre el pas de vehicles i camions, que amb els anys havien anat creixent. En el algun moment dels anys 60, potser dels anys 70, la propietat el va retirar i el va guardar al magatzem, i no va ressuscitar fins al 2009. Ara, però, al lateral de casa Eduardo, a l’emplaçament actual.

Per resumir: on seu el senyor Vergés, retratat el 1916 per Salvany a la plaça d’Andorra la Vella?

Fins aquí l’enigma diguem-ne topogràfic que planteja el gravat i que les últimes setmanes ha amoïnat el meu amic Facu. Després hi ha l’estrictament  existencial: quin és l’origen  i què diu exactament la pedra? I ningú millor per respondre que Jordi Casamajor, que n’ha vist centenars, per no dir milers, de petròglifs. Ell ho té clar: es tracta de la llinda d’una antiga casa pairal, que podria ser l’antecessora de l’edifici que coneixem. Ell la data cap al segle XVII, i al fris hi interpreta d’una banda una escena de caça –un gos que persegueix la seva presa, probablelment una llebre, al·lusiva a l’ofici o afició del senyor de la casa–, el monograma de Crist -IHS, Iesus Hominem Salvator- les dues P de Pater Putatibus és a dir, Sant Josep-, i la lletra M, anagrama de Maria, la Mare de Deu. És a dir, la Sagrada Família al complet: Jesús, Josep i Maria. No cap imaginar millor protecció per a la casa.

Pel que fa a la llinda, que estranyament no ha merescut l’atenció de cap dels nostres historiadors ni diletants –ni Pere Canturri s’hi va interessar mai, que sapiguem– la primera referència escrita, i gairebé l’última, la dona el viatger català Juan Avilés a El Pallars, Arán y Andorra (1893), i de forma molt aproximada: “Junto a la casa de Plandolit hay empotrados dos sillares, en uno de los cuales se lee en carácteres góticos: PD A 1128 M [!]. En el otro sillar se representan de un modo grosero y tosco una cabra montés perseguida por un perro.”