Vostès recordaran, i si no ho recorden ho farem nosaltres, que per això ens paguen, que el desembre del 2018, i després d’anys d’estira-i-arronses, el Govern i la propietat de cal Ribot d’Engordany van firmar per fi un conveni pel qual les dues parts es comprometien a aportar 40.000 euros cadascun per a la intervenció d’urgència que havia d’evitar el col·lapse de la casa pairal més antiga –aixecada al segle XV i reformada per última vegada el 1724– que es conserva dempeus al nostre país. Aquell acord va ser en molt bona part possible perquè a Velles Cases, en aquell moment presidida per un Claude Benet en la seva versió més combativa, va moure cel i terra perquè aquell venerable casalot no acabés ensorrant-se entre la indiferència de les institucions.

Aquesta és una de les victòries més sonades en els 40 anys d’història Velles Cases, que l’entitat va celebrar ahir amb una visita guiada a Sant Joan de Caselles i una estupenda arrossada a AINA. Hi van assistir una vuitantena de socis, la tercera part dels 240 que actualment en formen part. Una xifra més que respectable per a una entitat que té com a objectiu fundacional la preservació i la divulgació del nostre patrimoni. Però és que pensin que quan Benet se’n va fer càrrec, el 2016, l’entitat estava en greu perill de mort. La generació dels fundadors havia anat envellint i semblava que no hi havia recanvi. Però ell en va assumir la reconstrucció i no només la va refundar, convertint-la a la seva imatge en una entitat més combativa que contemplativa, sinó que quan va deixar el càrrec, ara fa dos anys, l’entitat fregava els 150 membres. La junta que el va succeir, presidida ja per Robert Lizarte, es va posar com a primer objectiu rejovenir Velles Cases i dotar-la d’un major múscul: avui estan a punt d’arribar als 250 socis, diu amb legítim orgull.

Casa Ribot, dèiem, és potser la més sonada, però no l’única de les providencials intervencions de Velles Cases per salvar el nostre patrimoni. L’entitat va ser la primera a denunciar la degradació del colomer de Cotxa, a les Bons, avui en fase de restauració després d’un conveni entre el Govern, el Comú encampadà i la propietat similar al de cal Ribot. Tampoc es va mossegar la llengua quan el ministeri de Cultura tenia mig abandonat el colomer de casa d’Areny-Plandolit, amb la porta esbotzada i convertit en un niu de brutícia i cau de botellón. Per no parlar del Fargo, icona de la lluita pel patrimoni, que avui continuaria desintegrant-se en un solar de Fontaneda si Velles Cases no ho hagués convertit gairebé en una qüestió personal. Com diu Lizarte, “sense la perseverança de l’aleshores president, Claude Benet, avui no tindríem Fargo”.

És clar que no tot han sigut bones notícies, en aquests quaranta anys. A Lizarte li quedarà sempre clavada l’espina de la casa Palau de Sant Julià de Lòria, “enderrocada el 2001 per construir-hi... un aparcament”. No fa tant, però eren sense dubte altres temps, amb ciutadans i sobretot autoritats molt menys conscienciats de la necessitat de preservar el patrimoni monumental. Però no ens creguem que avui seria del tot impossible un atemptat patrimonial com aquell: sense recular tant, el 2013 va seguir una sort idèntica l’edifici de Casal i Vall, l’únic exemple del racionalisme industrial al nostre país. De nou aquí ni les institucions ni la societat civil van moure ni un dit, i en lloc d’un edifici idiosincràtic –per no parlar dels arbres monumentals que creixien al jardí urbà, el millor sense dubte de la capital i probablement del país– avui hi tenim un altre aparcament.

Velles Cases es remunta al 1984. El primer president en va ser Claude Van Dyck, que en establir-se a Andorra –es va casar amb la pubilla de Casa Cristo– va descobrir-hi un autèntic paradís patrimonial, en contrasta amb l’Europa arrasada de la postguerra: “Són els anys del boom econòmic i urbanístic i ell i alguns altres visionaris van creure que tenien el deure d’intentar que la modernització i el pur interès econòmic no arrambessin amb el nostre llegat patrimonial. Ells veien que allò era el que ens feia diferents, únics, el que definia en bona part la nostra identitat i tenien la convicció, que nosaltres compartim, que la riquesa d’un país no es mesura només pel progrés econòmic, sinó per la capacitat de recordar d’on ve i de respectar la seva història”.

D’aquella primera i heroica i etapa en queden pocs supervivents. Un d’ells és Casi Arajol, soci de Velles Cases des del primeríssim dia i que ahir no va faltar a la festa d’aniversari. Recordin que té 90 anys. Tampoc van faltar Lídia Gabriel i Enriqueta Bastida, les sòcies més veteranes de Velles Cases: totes dues amb 91 anys, i que es van plantar a Sant Joan de Caselles amb el seu bastó. Les noves generacions, francament en minoria tot i l’objectiu de la nova junta de rejovenir la plantilla, les representa Anna Ferré, 30 anys, que exerceix de fotògrafa i que documenta les activitats de l’entitat. El cert, però, és que Ferré és l’excepció i que la mitjana d’edat de Velles Cases supera àmpliament el mig segle de vida.

D’aquí precisament la necessitat de captar les noves generacions, perquè com insisteix Lizarte, “no pots estimar el que no coneixes i no tens cap al·licient per conservar el que no estimes”. El nivell de conscienciació és avui molt superior al de fa vint, no diguem ja trenta anys, i les xarxes socials són d’una gran ajuda: “Al mínim indici que una obra pot afectar un monument o un jaciment, de seguida salta a les xarxes i genera una mobilització”. Però cal encara fer molta pedagogia entre els joves. Com? “Volem reciclar una iniciativa dels nostres anys escolars, quan a l’assignatura d’Institucions Andorranes ens repartien retallables dels monuments, els construíem a classe i després els visitàvem”. Pot semblar poca cosa, admet, però així és com es comença a estimar el patrimoni, “i és el nostre deure inculcar-los aquest amor: preservar el patrimoni no és només una tasca tècnica, és una responsabilitat moral. Cada casa, cada pedra, té una història que ens parla del que som i del que hem estat. El patrimoni no és una càrrega del passat, sinó un regal per a les generacions futures. Hem de ser valents per defensar-lo i encara hi ha molta feina a fer.”

Que els ha entrat el cuquet i volen ser-ne socis Només cal omplir la butlleta disponible al web vellescases.ad i pagar la quota anual, 35 euros la individual i 45 la familiar. Amb dret a assistir a l’assemblea i a les activitats ordinàries de l’entitat.