Setmana intensa a compte de l'acord d'associació. Un xup-xup especialment saludable perquè permet confrontar fora de l'encotillat format parlamentari dues visions del futur d'Andorra no ja oposades, sinó obertament antagòniques: els que veuen en Europa l'única sortida viable, i els que prediquen un replegament de tall proteccionista. De l'acte de dilluns en què se suposava que Concòrdia havia de fixar negre sobre blanc la posició, en destaca una contradicció conceptual: Europa sí, però no aquesta i tampoc ara. Volen temps per renegociar –quant, exactament: cinc anys? Deu? Vint?– com si no portéssim rumiant l'acord des del primer mandat de Toni Martí. I demostren una elevada dosi d'ingenuïtat si es pensen que és possible aturar en sec el procés, tunejar el que no els acaba de convèncer –oblidant que tota negociació comporta cessions mútues– i pensar que Europa ens esperarà per reprendre de nou la negociació en el punt on l'hem deixat. Com si Europa no tingués altres problemes, com si fos Europa qui ens ha demanat si us plau que ingressem al club, i com si fos Europa qui es juga el futur, i no nosaltres. Sorprèn la falta de perspectiva i la falta de realisme especialment en aquest punt. La realitat és que amb les seves crisis i els seus dubtes interns, Europa continuarà sent el mercat interior més gran del món amb o sense nosaltres, i que sense Europa, nosaltres ho apostarem tot, però tot, al monocultiu del turisme i del sector financer, en la confiança temerària que és possible sobreviure al segle XXI amb les eines que van permetre la prosperitat de la segona meitat del segle XX. Pura il·lusió.
