Dissabte sabrem el programa definitiu del Clàssicand. De moment, les dues píndoles que n'han transcendit, la romanesa Angela Gheorghiu, que protagonitzarà dissabte la vetllada de presentació del cartell, i l'austríaca Anna Netrebko, que l'obrirà oficialment el 3 de maig, permeten augurar que es tracta de l'edició més refulgent fins a la data. I en el moment més oportú, perquè aquest any expira el conveni a sis bandes –ministeris de Turisme i Cultura, comuns d'Ordino i Andorra la Vella, MoraBanc i Crèdit Andorrà– que ha permès sufragar amb un generós milió d'euros la iniciativa més audaç i ambiciosa que mai s'havia engegat mai al nostre país en l'àmbit de la música clàssica. Quan el 18 de maig conclogui aquesta tercera edició s'asseuran a valorar-ne la continuïtat. L'objectiu era posicionar Andorra al circuit dels festivals d'estiu. Van ser moltes les veus que el van criticar perquè per vestir aquest sant se'n despullaven altres com la Temporada de Música i Dansa i Ordino Clàssics. Obviarem aquí que tots dos cartells ja feia anys que s'esllanguien en una lamentable decadència. El cas és que per aixecar un festival com el de Peralada, com el de la Porta Ferrada i no diguem ja com el de Salzburg o Bayreuth no n'hi ha prou ni amb tres edicions ni amb deu ni probablement amb vint. Es tracta d'una decisió estratègica i a llarg o llarguíssim termini. La confiança que no va tenir Ordino Clàssics, i tampoc la Temporada els últims anys, és el que necessita una operació de país com ho és el Clàssicand. I la confiança es mesura en temps. El temps que van tenir Peralada, Salzburg i Bayreuth.
