4.000 euros l'any per persona i barba. Aquest és oficialment el preu de la cistella de la compra, amb els productes alimentaris bàsics que consumim a diari. Si hi sumem les despeses paral·leles i ineludibles que comporta el simple fet d'existir –habitatge, roba, calefacció– i que conformen conjuntament l'anomenada renda vital mínima, la xifra es dispara fins als 9.000 euros. Multipliquin per un nucli familiar de, posem-hi, quatre persones, i calculin aleshores el que li queda net a una família estàndard per a estalvi, imprevistos i altres despeses. La ministra Marsol veu el vas mig ple i recorre a l'increment constant (i real) dels salaris que han experimentat els últims anys, especialment les rendes més baixes. Els seus comptes per a aquest tram parteixen d'un IPC que s'ha enfilat en dos anys un 10,6% i una revaloració salarial del 25%: el poder adquisitiu ha crescut en aquesta franja un 14%. El problema l'hem de buscar no tant en les rendes més baixes, que efectivament han experimentat una millora substancial –sense deixar de ser baixes: el 7,3% de la població viu en situació de privació material severa, i el 19%, en risc d'exclusió– sinó en les classes mitjanes, on els increments salarials han sigut considerablement més moderats. És aquest segment el que en surt habitualment més escaldat de les situacions d'incertesa. Les classes mitjanes constitueixen l'espina dorsal, el motor econòmic i el termòmetre moral d'una societat integrada i viable. I les classes mitjanes tenen avui por. De l'habitatge, d'Europa, de perdre poder adquisitiu. El repte urgent del Govern és convertir aquesta por en esperança.
