L'EFA parla poc però acostuma a fer-ho amb especial intenció. Un dels seus neguits recurrents és la simplificació del nostre hàbitat fiscal, i aquesta lluita titànica contra la inèrcia administrativa, i la seva tendència natural a créixer cada vegada més. Ahir li va arrencar al ministre de Finances el compromís de concloure aquesta legislatura els estudis previs per començar a implementar l'agència tributària única a l'inici de la que ve. El cert és que és una aspiració tan sensata, tan de sentit comú, i que ve de tan enrere, que haver d'esperar a la pròxima legislatura per tenir algun avanç concret recorda la sortida de Juan Tenorio: "Si tan largo me lo fiáis..." Som un país petit, minúscul, i en lloc d'aprofitar els avantatges que se'n poden derivar en certs camps, sembla que ens hàgim entestat a clonar els defectes dels nostres grans veïns. Assenyaladament, una descentralització administrativa cega i irracional que ha derivat en vuit finestretes tributàries per a un país de 85.000 habitants. S'entén la resistència dels comuns a cedir o compartir les seves competències, però existeixen per servir eficientment els ciutadans, no per perpetuar-se ni per engreixar-se. En aquesta línia, el president de l'EFA té tota la raó quan apunta la incongruència que els comuns tanquin el curs amb números verds i el Govern, que aquest any els transferirà 73 milions d'euros, l'hagi de tancar en números vermells. No es tracta de desmantellar ni de desnaturalitzar l'administració comunal, sinó de racionalitzar-la, evitar duplicitats innecessàries i coordinar-la amb els interessos generals. Que hi vegin més enllà dels límits de la parròquia.
