Vivim en l'era de la polarització, i la qüestió europea no podia ser-ne l'excepció. No ho serà. Ho diu la intuïció, el nas de qualsevol que estigui mínimament atent a això tan evanescent que entenem com a opinió pública, i ho va certificar ahir el referèndum convocat pel Col·legi d'Economistes com a colofó del primer debat de veritat sobre l'acord d'associació. Empat tècnic en un Centre de Congressos ple: 900 paperetes constitueixen una mostra molt representativa per als nostres estàndards: el 48% es va decantar pel no, i el 47%, pel sí. ¿És raonable en aquestes condicions convocar un referèndum vinculant que partiria l'electorat per la meitat i que seria immediatament impugnat pels perdedors? És legítim que una decisió d'aquesta transcendència depengui d'una diferència gairebé ínfima de vots? O la solució més desitjable seria ara, i paradoxalment, que el Consell de la UE declarés l'acord mixt i se'n dilatés l'aprovació als parlaments nacionals dels estats membres? Això donaria temps per decantar nítidament les posicions cap a un costat o cap a un altre. Perquè insistim-hi: el pitjor que podria passar és que d'un eventual referèndum en sortissin resultats similars als d'ahir. En un sentit o en un altre. Dit això, els referèndums només s'han de convocar quan s'està en disposició de guanyar-los. I de guanyar-los amb claredat. Aquesta és una lliçó que tot líder ha de tenir clara després del fracàs de David Cameron amb el Brexit. Un error garrafal que els britànics encara estan pagant. És això el que volem per al nostre país?
