Empresària, política o totes dues coses?
Clarament, empresària. 

Però s’ha vist involucrada en el partit que impulsa Virtus Unita Fortior. Hi simpatitza?
Deu fer cosa de cinc anys participava en les reunions d’aquest grup quan era això, un grup d’opinió amb gent de tots  els partits que ens trobàvem periòdicament  per parlar de la situació d’Andorra. M’hi trobava molt bé perquè s’hi parlava obertament i sense concessions al populisme, amb total honestedat i des d’un amor i un respecte profund a aquest miracle que és Andorra. Tots compartíem aquesta convicció que cal tenir molt clar d’on venim i quines són les bases econòmiques i socials del país per tenir-les en compte a l’hora de prendre decisions.

Un grup d’opinió és una cosa; un partit, una altra.
M’hi sentia molt còmoda i era molt instructiu per a mi. Fins que el cap de Govern em va proposar  assumir les ambaixades d’Itàlia i de Suïssa, on fins aleshores no teníem representant, cosa que d’altra banda em va honorar molt. Era un càrrec no resident i perfectament compatible amb el meu càrrec de directora d’Agora. A partir d’aquest moment, ara fa dos anys, vaig deixar d’assistir a aquestes reunions. Per respecte al cap de Govern i perquè aleshores es va començar a parlar de fer el pas i convertir la plataforma en partit polític. Perquè pensaven que hi ha un espai polític orfe, unes inquietuds que no estan cobertes per les formacions actuals. A partir del moment que es va verbalitzar aquesta voluntat vaig declinar l’assistència per honestedat i per respecte a qui m’havia  nomenat ambaixadora. I no hi he tornat més.

Per convicció, també? No té cap intenció de tornar a la política activa?
La qüestió és que el dia té 24 hores i estic compromesa al 100% amb Agora, perquè m’agrada, perquè és on vull estar, perquè hi ha resultats, perquè creuen en mi i jo mateixa crec en el projecte. Per tot això, el cost d’oportunitat que em comportaria fer el salt a la política és enorme. La política andorrana és molt ingrata, i ho sé perfectament perquè ho he viscut a casa. Sé del que parlo. Per dedicar-te a la política has de tenir unes condicions i una situació que en aquests moments no tinc. I això que la política m’interessa, i molt. Però no m’interessa prou com per tornar a la primera línia i fer política activa.

L’han vingut a buscar, des de Virtus Unita Fortior?
No. Mai. És un rumor totalment infundat. Ho torno a dir: estic absolutament compromesa amb el projecte d’Agora, que és un model d’èxit amb una repercussió més enllà de l’àmbit estrictament educatiu. Agora és un actiu per a la parròquia de la Massana i també per a Andorra. 

Comparteix la inquietud per les mesures per a alguns massa “progressistes” que aquest Govern ha pres en matèries com l’habitatge? I em refereixo en concret a la congelació dels lloguers.
Penso que el Govern ha sigut reactiu. No és una qüestió fàcil, però l’èxit de l’obertura econòmica i de la inversió estrangera se li n’ha anat una mica de les mans, el Govern ha reaccionat tard i fa el que pot. Atenció, que no és una crítica, encara no he sentit cap partit que aporti una solució viable per a aquest problema. No és un problema conjuntural, sinó estructural, i la solució és una política d’habitatge serena, honesta, lleial i a llarg termini.

Hi ha lloc a la dreta de DA per a un altre partit?
Certament. L’espai que tota la vida havia ocupat el partit liberal, amb el principi  de deixar fer el mercat i intervenir-hi només quan hi ha disfuncions, quan el mercat falla, està avui orfe. No està cobert. Ideològicament, DA no se sap gaire bé on ubicar-lo.

Si li demana a Espot, li dirà que és un partit de centre reformista.
Les polítiques que han impulsat contradiuen en part aquesta vocació de centre reformista. Certes intervencions al mercat es decanten en la meva opinió clarament cap a l’esquerra. Per això crec que sí que hi ha un espai per cobrir a la dreta de DA. També cal dir que el poder desgasta, i DA porta molts anys governant, i abans o després hi haurà una alternança. A mi m’encantaria poder unir les persones de DA que tenen aquesta visió menys intervencionista allà on el mercat funciona bé, perquè evidentment mai no privatitzaria ni la sanitat ni l’educació ni els serveis bàsics, conservar d’on venim, la bandera, les tradicions... Són valors que no es poden tocar. El Coprincipat no es pot tocar.
 
Està amenaçat, en la seva opinió?
DA ha tingut l’encert de nomenar un ministre, Ladislau Baró, amb la missió de trobar un encaix entre les demandes reiterades de la societat i el Coprincipat.

Creu que havíem agafat un camí perillós?
El que crec és que tenim sort que la gent que ens governa té clar que el Coprincipat és intocable, i que cal buscar un encaix amb el Vaticà.

Aquest desgast de certa part de l’electorat de DA vostè l’atribueix a les polítiques d’habitatge. No té més a veure amb el debat europeu, per on li estan marxant els vots cap a Concòrdia i cap a Andorra Endavant?
De tot una mica. L’habitatge és un problema que no ens afecta només a nosaltres, és estructural i està estretament lligat a la immigració. El debat europeu s’ha magnificat en bona part perquè en lloc d’haver-lo dirimit al Consell, com la gran majoria dels acords internacionals, s’ha vinculat a un referèndum. Si s’hagués ventilat en seu parlamentària estic segura que el vot hauria sigut positiu de forma unànime.  L’altre dia ho explicava la ministra d’Exteriors de Liechtenstein, 30.000 habitants, que té des de fa 30 anys un acord d’associació. Resulta que han experimentat un notable creixement econòmic, no han perdut ni un gram de sobirania, més aviat el contrari, i no han experimentat cap allau migratòria. Tot ha sigut positiu. Penso que nosaltres hem fet una muntanya del que en el fons no és res més que un marc d’actuació. Per mi, el debat sobre immigració i sobre sobirania en el context de l’acord d’associació és un fals debat. La clau de tot és la Llei d’immigració, que quedarà en mans del Govern, i que en cap cas es delegarà. La llibertat de circulació afecta exclusivament els ciutadans dels països de la UE, no els extracomunitaris, que es continuarà gestionant a través del sistema de quotes. Per això dic que és un fals debat.

I quina és la seva posició personal sobre Europa?
Rotundament a favor de l’acord d’associació.

Vist en perspectiva, lligar-lo a un referèndum vinculant, va ser un error?
Crec que sí. S’ha acabat convertint en un camp de batalla política. Si s’hagués fet passar pel Consell, com qualsevol altre acord internacional, i com ja he dit, estic convençuda que tots els partits, tots, hi haurien votat a favor. Un referèndum només s’ha de convocar si estàs segur que el guanyaràs. Si no n’estàs segur, no el convoquis.

Però és un compromís i el Govern no se’n pot desdir.
Evidentment. Quan es va prendre la decisió no es va preveure aquest escenari. En aquell moment teníem la referència de l’acord del 1990, que tots coincidíem que ha sigut positiu per a Andorra. Sobre la qüestió europea sempre hi havia hagut un consens molt ampli. Però s’ha convertit en una arma política, i és electoralment rendible especular amb un possible no a l’acord. Per a mi això és joc brut.

Així que no té cap intenció de tornar a l’arena política.
Cap. Em sento molt honorada que el cap de Govern hagi confiat en mi per assumir aquestes dues ambaixades, que puc compaginar amb la meva feina com a directora d’Agora perquè no requereix residència i aprofito les vacances escolars.

S’autodescarta per tant com a hipotètica candidata a la successió d’Espot?
Aquest és un altre rumor, per no dir una broma. Descarto la política a curt i a mitjà termini, no soc candidata a res, a res, insisteixo, i la meva prioritat absoluta és liderar el projecte de l’escola internacional.

Està consolidat, després d’uns inicis incerts?
Totalment, perquè ofereix als residents forans l’opció d’un sistema educatiu internacional, no n’hi ha cap altre a  Andorra, i a la vegada col·loca Andorra al món. Agora forma part del grup Globe Educate, que té 55 escoles a una desena de països –Canadà, Xipre,  Marroc, França, Espanya, Portugal, Itàlia, Anglaterra i l’Índia– i on estudien 40.000 alumnes.

Quants n’hi ha de matriculats, a Agora?
Quan en vaig assumir la direcció, el setembre del 2018, n’hi havia 210. Avui són 440, la xifra més alta de tota la història del centre, i una setantena de professors, la meitat dels quals els hem conservat de l’etapa anterior. En sis anys hem doblat el nombre d’alumnes, hem invertit 4,5 milions en aules, en tecnologia i en formació del professorat. L’any que ve farem un auditori nou, i no oblidem que l’edifici és propietat del Comú de la Massana i que, per tant, totes les millores que hi fem reverteixen finalment en la parròquia.

La continuïtat, tant la seva com la de Global Educate, està garantida?
Aquestes inversions el que ens diuen és que la matriu creu en Andorra, i que Agora és un model d’èxit, cosa que no era evident quan van adquirir l’escola. Van assumir un risc i la van encertar. I pel que fa a mi, el mateix, em sento professionalment molt realitzada. Estic on vull estar.