La presidenta de Liberals d’Andorra, Cristina Rico, explica la situació en què es troba el partit després d’un any de les eleccions generals, que els van deixar gairebé sense representació. També exposa quins són, al seu parer, els principals reptes del país, entre els quals no falten els problemes d’accés a l’habitatge i les desigualtats. 


Els Liberals sou com l’au Fènix de la política d’Andorra, que aneu renaixent de les cendres...
Sí, renaixent... Potser ens costa una mica, però sí. Per a mi la clau d’això és que Liberals és un partit amb una ideologia. Llavors, les persones que s’identifiquen amb aquesta difícilment troben o s’identifiquen amb un altre partit. És cert que tenim partits amb ideologia a Andorra, com pot ser el Partit Socialista o d’altres, però també tenim altres formacions que potser no s’identifiquen d’una manera tan clara amb una ideologia. Jo crec que el que ens ha mantingut units durant tant temps és que no és un partit que es va crear momentàniament per donar una solució a la situació, sinó en base a una ideologia. I aquest és una mica el lligam que ha mantingut aquest partit més o menys viu.

Sí, les ideologies també passen per modes, oi?
Sí, però crec que una ideologia més liberal o més conservadora o una ideologia més progressista és difícil que això canviï. Hi ha persones que s’identifiquen amb això i jo crec que canvien les persones però no canvia la ideologia. Al final, la ideologia és la que és.

Sempre hi haurà un gruix de gent que seguirà aquesta ideologia.
Sí, encara que sí que passes per moments que ets un partit majoritari i d’altres que ets minoritari. I això passa a tots els partits polítics que tenen certa història a qualsevol país del món. Però sí que és cert que sempre tens una base de gent que vota per ideologia i que llavors s’identifica amb aquest partit. Per tant, mai desapareixerà. També perquè penso que les polítiques liberals són les millors per afrontar els reptes del país i fer que aquest sigui un país d’oportunitats per a tothom.

Vostè es presenta després d’un congrés que es tanca sense una renovació de l’executiva. Com va anar tot plegat? I després d’un daltabaix, per dir-ho així...
Va ser un daltabaix. Després dels resultats tan dolents de les darreres eleccions generals era difícil refer el partit. I una de les coses que s’havien de donar és que hi hagués gent disposada a anar a l’executiva. Més enllà de continuar militant, per suposat, però que volgués fer un pas endavant per formar part de la nova executiva. I és difícil, perquè quan guanyes tothom s’apunta, però quan veus que hi ha un desert per endavant és molt més complicat. Llavors, en aquell moment, quan es va fer la primera executiva, no s’havia arribat a aquest punt de maduresa o d’anàlisi o de reflexió suficient de tot el que havia passat i no hi havia gent que volgués a apuntar-s’hi. Aquesta situació va canviar, vam tenir diferents contactes i converses, i al final vam ser capaços d’engrescar la gent, que s’apuntés, i de reunir les persones per formar l’executiva.

Dèieu que quan tens un desert al davant a la gent li costa més enganxar-se. Per on passa ara la travessa? Quina part de desert queda ja s’ha superada?
Això és molt difícil, fins a les pròximes eleccions generals estem al desert i després ja ho veurem. Però la prova de foc, per dir-ho d’alguna manera, seran les pròximes eleccions nacionals.

Doncs hi ha tres anys al davant per refer el partit.
Correcte. També cada vegada més, recordant que va haver-hi molta gent liberal que se’n va anar a DA per afinitats o pel que sigui, i cada vegada hi ha més gent que potser reprèn aquesta ideologia i és més conseqüent amb la manera de pensar. O potser han vist que no és el mateix.

Estan retornant?
Hi ha persones que sí. Això t’ho diuen molt, que s’hauria d’activar el partit perquè hauria de ser una alternativa. Això està molt bé, i el nostre objectiu és ser una alternativa per a les pròximes eleccions. Ja veurem com es dibuixarà i encara queda molt. Realment, la gent té ganes d’una alternativa. Això és el que nosaltres percebem. Però no de sumar-se al carro, per dir-ho d’alguna manera, no de picar pedra. I encara en queda molta per picar. Et diuen fes-ho i quan el partit estigui més consistent, amb més visibilitat, m’hi afegiré.

A veure si et voto...
Sí... Però bé, el partit ha de ser capaç d’acabar de fer aquest canvi. Anem pel bon camí però és difícil, perquè un resultat tan dolent a les eleccions té conseqüències no només a nivell de motivació o de la moral de la gent que treballa pel partit, sinó també econòmiques. Tot això és difícil de gestionar perquè necessites recursos. Per a mi, aquest és el punt més crític i ja veurem tot això com acaba.

El referèndum i l’aprovació de l’acord d’associació és un dels reptes que té Andorra damunt de taula?
Totalment. És el repte. Sí, perquè realment l’encaix amb els nostres veïns serà molt diferent si aquest acord s’aprova o no. Jo crec que és el repte, segurament és la decisió que més condicionarà el nostre futur els pròxims anys.

Quins altres reptes creieu que té Andorra?
A mi un dels reptes que més em preocupa és que no hi hagi una esquerda social, perquè el tema de l’habitatge preocupa moltíssima gent i és una preocupació molt real. Andorra sempre ha viscut i ha comptat per progressar amb la gent que ve de fora, sempre ha sigut un país d’acollida i això ha de continuar sent, ha d’haver-hi aquesta pau social i tranquil·litat, però s’han de donar les circumstàncies, sobretot que es pugui oferir un habitatge i que la gent no estigui en situacions com les d’ara, que no arriba a final de mes. Tots coneixem casos reals de gent que diu que realment no hi arriba. Hi ha un problema. Quan existeixen aquests problemes d’habitatge, que jo crec que més enllà d’una necessitat és un dret, i per això penso que el Govern ha de fer el que calgui perquè tothom tingui accés a una vivenda digna. Llavors, si això no es dona, es crea aquesta fractura social i això pot acabar desembocant en problemes molt més greus. Realment el que preocupa és això, que hi hagi una fractura social que vingui per una separació dels que poden i dels que no poden, perquè això seria molt injust. Al final Andorra és per a tothom.

Aquesta diferència que hi ha fa la sensació que cada cop es fa més gran, entre els que poden i els que no. És la desaparició de la classe mitjana.
Correcte, i això també engloba la gent jove, que a mi és un tema que em preocupa particularment, perquè quan jo em vaig emancipar era difícil tenir un habitatge. Vaig tenir una hipoteca que fa poc que he acabat de pagar, però fa 30 anys vaig tenir una opció i veig que ara hi ha gent que no té aquesta opció. Jo crec que això, sobretot a la gent jove, lògicament la desmotiva. I a vegades ens queixem que tenim una joventut poc motivada o poc involucrada en política. Aquest és un tema que comentem amb responsables d’altres partits, de com costa que la gent jove pugi al carro. Al final, tenim una joventut molt decebuda de la classe política i de com estan anant les coses. Però el tema de la igualtat no és només amb les persones que poden tenir dificultats per trobar habitatge o que són d’estatus socials que poden menys, perquè cada vegada està més separat. També cal una igualtat més entre homes i dones. Jo continuo veient molta desigualtat en aquest aspecte. Amb la Llei d’igualtat no es va aconseguir que fos obligatòria la presència de dones en els consells d’administració i crec que aquesta és una batalla que es va perdre des del feminisme. Hi hauríem d’insistir, perquè sí que hi ha drets que la dona a Andorra encara no ha aconseguit, però el dret a la igualtat salarial crec que es vulnera constantment i hi ha molts exemples i potser no es fa suficient per reivindicar-lo. No avançarem com a societat si no som una societat més igualitària. Jo continuo veient molt masclisme i molta marginació de la dona en segons quins ambients. Sobretot l’accés de la dona al que són els nuclis de decisió, on es prenen les decisions en les organitzacions, també en les empreses. Aquí encara queda un camí per recórrer.

Diuen que a igual feina, igual salari, però com demostres que és igual la feina?
Clar, sempre tenen una porta de darrere i diuen que aquest senyor té un títol més, perquè no hi ha voluntat. Però al final això és el que més impacte té, perquè una dona si ha de fer front a la seva vida, el poder adquisitiu que tingui és fonamental. Són moltes opcions de vida que estan condicionades pel salari. I no passa res, perquè tothom pot tenir salaris diferents, i no vol dir que per tenir fills hagis de ser milionari, ni molt menys. Però el que és injust és que per la mateixa feina, perquè siguis un home, cobris més. Jo crec que hi ha molt tema a millorar encara. L’Institut de la Dona està fent una gran feina, però trobo a faltar potser més des dels grups més feministes o des d’associacions de dones una mica més de reivindicació. Perquè crec que abans ens fixem en altres temes, que també són importants, però la paritat salarial és una de les coses que més incidència té en el fet que una dona pugui tenir un projecte de vida com ella vulgui o no.

Parlem una mica de creixement urbanístic?
Qualsevol país que vulgui prosperar, que vulgui avançar, té vinculat un creixement urbanístic, perquè al final hi haurà un creixement de la població. Ara, el creixement urbanístic és com qualsevol cosa a la vida: el pots fer bé o malament, i hauríem de ser superexigents en un país com el nostre, que vivim de l’entorn, de la muntanya, hem de cuidar molt més aquest creixement, no tot s’hi val. Creixement n’hi haurà... Ara els comuns han invertit molt a fer aquests estudis en els quals es veu el creixement sostenible, en quines àrees es pot continuar creixent o no... Aquests temes ja s’estan qüestionant i estan sent analitzats per professionals perquè al final realment es faci el que sigui millor per al país, i no per una qüestió d’interessos més partidistes.

I ara és una feina del Govern, d’endreçar-ho tot i fer l’estudi global.
A part, aquest estudi no només té en compte el creixement quant a impacte paisatgístic o d’altres, sinó també quant a recursos, perquè l’aigua ja comencem a veure que no és un bé infinit i potser comencem a interioritzar-ho. La generació de residus també és un problema. Al final, créixer vol dir que s’han de resoldre una sèrie de problemes que estan pendents i al final hi ha d’haver un límit. Està clar que s’ha de créixer, s’ha de fer bé i s’ha de posar un límit. Jo crec que això també és imprescindible.