Porta quatre anys al país i tot just un mes com a directora del comitè local d'Unicef. Fa 10 anys ni s’ho pensava. Ha estat sobretot en perfils de vendes i impulsant iniciatives de caràcter social en l’empresa. També ha tingut l’experiència de bregar-se al carrer amb infants i dones a Tànger. Com que li encanta la comunicació, ha après llengua de signes. Confia que tot plegat l’ajudi a tirar endavant amb la missió encomanada. 


Com afronta el repte d’encapçalar la direcció d’Unicef?
Doncs amb moltes ganes i molta il·lusió. Penso que podem fer moltes coses. Tinc alguns ojectius bastant clars en aquest mes que porto, tant a nivell de presència com de visibilitat. 

Per exemple?
La possibilitat de crear aliances estratègiques que realment siguin relacions per temps i fer créixer totes dues bandes com la família que volem fer més i més gran. Volem continuar treballant i fomentant tots els plans que fem al país. Per a nosaltres és superimportant, perquè sí que és cert que ens diuen que a Unicef els diners van a projectes de fora, però hi ha un llegat de país que per a nosaltres és molt important, que és el nostre jovent, els nostres infants, els nostres nens i nenes a nivell d’educació i de tot el suport que puguem donar des d’Unicef. I això sí que es queda aquí, perquè són el nostre futur, és el seu futur, són els seus valors i volem formar-ne part activa i per això estem tan compromesos amb els plans locals.

I un altre dels grans objectius és millorar la recaptació.
La captació de fons és important. Al final és el que nosaltres sobretot més fem per enviar a Ginebra o als projectes dels quals formem part ara mateix en aquests quatre anys. I sí que és cert que, gràcies a Déu, a Andorra tenim uns bàsics coberts i no es pot dir el mateix d’altres llocs on podem sumar i podem realment aportar. Ara mateix tenim dos projectes actius. Un d’ells és el de Madagascar, on treballem com podem millorar l’aigua amb un conjunt de deu ecopobles. I des d’Andorra tenim aquest compromís de durant quatre anys enviar allà fons. Després hi ha un projecte d’igualtat amb nenes afganes. I hem estat treballant, sobretot l’any passat, amb Síria i Turquia pels terratrèmols.

I això com es fa? Com s’aconsegueix finançar aquests projectes?
Precisament, un dels nostres objectius és la recaptació de diners per a aquests projectes. Ho farem, com hem treballat sempre, amb plans estratègics que ens ajudin. És a dir, no volem obrir bolets per totes bandes, i ja sigui amb aliances estratègiques, ja sigui relacionant-nos més amb les persones individuals i fent la gent molt més partícip del que fem, perquè se sentin més identificats i en formin part encara més activa. Però sí que és cert que la part de les aliances estratègiques és un dels punts que més treballaré.

Pot posar un exemple?
Sí, amb acords amb empreses. Jo vinc més de la branca B2B, business to business, i estic acostumada a treballar més amb empreses, ja que penso que no només nosaltres com a persones tenim l’obligació de deixar aquest món millor de com ens l’hem trobat. També  les empreses que tenen la veu, l’audiència, la força i la capacitat, tenen l’obligació moral, d’alguna manera, de deixar aquesta petjada en el món, com a marca que són. Per a qualsevol marca penso que és una mica d’obligat compliment aportar on consideris que connecta més amb tu. Ho dic en relació amb qualsevol projecte, el que l’empresa consideri, amb el que connecti més, i se senti més a gust. Però sí que crec que les empreses aquí tenen molt a dir i molt a aportar. I no només a nivell de donació cap a nosaltres o cap a altres organitzacions, sinó com a exemple, com a filosofia, com a consciènciació, a nivell de marca, sigui la marca que sigui, m’és exactament igual. Crec que tenen l’opció i una mica l’obligació de tenir els seus principis i fer-los arribar també amb accions.

Com implicar la societat andorrana en uns projectes que tenen a fora perquè se’ls sentin seus quan hi ha entitats per exemple que treballen aquí a tocar?
Aquesta és una mica també la nostra feina. Com fer arribar tot el que fem possible gràcies a totes les persones que en formen part. Com connectar des del punt més humà i fer que aquestes accions que fem tan lluny se sentin properes. Per molt que parlem d’aliances estratègiques, connectem amb persones. Jo que porto venent tota la vida coses molt bèsties o no tan bèsties, al final connectes amb persones. El més maco de la feina per a mi és poder connectar amb persones i poder parlar amb persones i entendre les persones, la situació de cadascú. I també és la nostra obligació entendre l’empresa o el donant que està aportant aquí. O sigui, crec que aquí tenim el challenge i el plaer de poder ser més propers. Quan parlo de presència, de presència real, jo crec que aquest és un challenge que hem de veure com podem fer més, podem baixar més, perquè a banda dels tallers per a infants, els infants són prescriptors de la futura marca Unicef o de la marca on se sentin més a gust. 

Conscienciar i sensibilitzar a partir del tu a tu.
Per mi, a nivell personal i professional, tota la part que fem d’Andorra és superimportant. Aquest llegat, el que podem fer pels nois i noies de país, per a mi això és una feina superxula. És també la nostra obligació d’informar, de conscienciar i de fer més expansiu tot el que realment passa al món i convidar-los a formar-ne part, ja sigui amb Unicef o amb qui sigui. En aquest sentit és el punt de vista del que deia vostè: conscienciació o sensibilització.

Arrel de l’estudi que van fer sobre pantalles van organitzar accions per fomentar el benestar digital. Entenc que continuaran cremant les naus en això i en  col·laboració amb entitats del país.
La idea és que el que ens dona l’estudi és una fotografia de la situació que tenim a Andorra. Però això és com l’inici d’un munt de projectes i plans que venen darrere. Perquè un cop sabem el que està passant, el que no podem fer és quedar-nos quiets, tant des del ministeri com des de les empreses privades com nosaltres. Tenim l’obligació de treballar-ho. Per a mi, això potser seria el 10% del que ha de venir. 


Això què vol dir? 
Doncs que podem saber què fem, què no fem i com va. Aquí tenim la comparativa, tant per treballar plans i projectes com per veure com això està repercutint en aquesta comparativa que ens ofereix l’Observatori. Una feina que l’altre dia l’estava mirant amb el meu company Joan Mico. Em vaig llegir les dades. Jo no soc mare, però em vaig preocupar com si ho fos. L’estudi és una mica la foto. Ara què fem amb això?


Pregunta que li retorno. Què en fem?
Ho treballarem al més aviat possible amb els nostres experts i companys. Tenim a la junta gent superprofesional, psicòlegs, hi podem aportar moltíssim. Cadascú depèn de la zona on està, necessita  unes coses o unes altres. Hem de poder reconèixer que està  bé i què no, què és violència. Internet és una eina que flipes, perquè ens pot ajudar moltíssim, però també té un munt de riscos que si no tenim clar els fonaments poden fer de nosaltres unes persones que potser no volem ser. Com em deia algú, és que Andorra és molt segur perquè hi ha fronteres, però internet no té fronteres.
Hi ha certes coses que són unes fronteres físiques. Però aquestes altres fronteres no es veuen. Hem de saber on són o almenys que siguin conscients, perquè si no normalitzem unes conductes que potser no són adequades. Llavors aquí ve part de tota la nostra feina i ens aliarem per sensibilitzar sobre el tema digital.

Sí, perquè també van posar l’accent en la salut mental, cosa que també dona visibilitat a la marca.
Estem aquí perquè el teu fill, la teva filla, el teu infant tingui recursos per reconèixer coses. I amb amb aquesta foto no ens podem quedar quiets ni quietes.

Els comuns es van adonant a poc a poc que han de tenir els plans locals d’infància. Hi continuaran insistint, suposo.
Sí, quan parlem de consciència també és a tots els nivells, des del pare a la mare, perquè ens enfoquem en aquest, però al final el que volem és construir un teixit que acabi agafant tota l’educació, la meva, la teva, tota, i anem cap allà. Hi haurà algunes accions que vindran per aquesta educació, unes altres que farem d’una altra manera, però al final, per construir aquest teixit segur per als nostres infants ja sigui a nivell de tecnologia, de sanitat i amb discurs comú. 

Després un altre tema que no sé si dir que tenen pendent és la implicació dels  voluntaris a Unicef.
Dins del meu mapa, que encara estic a nivell més estratègic, hi ha tota la part de col·laboració i cooperació amb joves i no tan joves. A més, també poden ser treballadors o treballadores de les empreses amb les quals fem acords, per exemple. 

A més, el vessant de voluntariat és per a qualsevol edat i per a qualsevol persona, faci la feina que faci o no estigui treballant. 
Hi estic rumiant i treballant encara, perquè les relacions siguin reals i donar l’oportunitat no només als joves de la Universitat d’Andorra, sinó també a tothom perquè formi part d’aquesta col·laboració. A mi m’ha encantat també tenir en compte tota aquesta gent jubilada, gent més gran. Tothom pot aportar, tenint en compte la nostra idiosincràsia,  des de les persones que formen part d’empreses amb les quals col·laborem fins a universitat, fins a persones amb certa edat que volen sumar amb nosaltres. Ara bé, hem de veure com, perquè sí que hi ha altres organitzacions que ofereixen coses a nivell més pràctic. Nosaltres hem d’encabir com volem fer aquestes col·laboracions amb voluntaris corporatius. El que passa és que tot això s’ha de fer d’una manera organitzada tenint en compte que som un comitè petit, però amb la intenció de fer molt soroll del que ens agrada, del d’estar, de connectar. Per a mi és vital connectar amb persones, amb infants, amb els nostres voluntaris. Soc molt de persones i crec que és on hi ha el nostre valor afegit.

Quines són les activitats que tenen més a les portes? 
A nivell de sensibilització, tenim ara pendent els tallers, que els farem a finals d’any, que són uns 30 aproximadament. Tot això ho estem programant. De cara a final d’any ens queden els Premis Unicef i la celebració del 30è aniversari, que serà el 17 d’octubre. És una data superimportant perquè volem celebrar amb tothom que portem fent possible aquest comitè des de fa 30 anys. Llavors volem que sigui un moment molt de celebració, molt d’agrair, sobretot d’agrair i de seguir sumant.
A més, no podem oblidar que el dia 20 de novembre es commemora el Dia mundial de la infància. Després estarem en alguns esdeveniments com a convidats i fent el nostre push.

Quants socis tenen? N’hi deu haver de més fidels i de més esporàdics, potser.
No vull equivocar-me en la xifra, encara m’estic posant al dia. I per això hem de segmentar qui fa part de la família i com, perquè hi ha molts models. O sigui, tu pots fer una donació de 10 euros al mes, o de 35 a l’any. També hi ha els grans donants. Llavors tot això s’ha d’encabir perquè amb cadascun d’ells interactues diferent. Evidentment, oi? No parles igual amb mi que amb un gran donant o amb una empresa. 
S’ha de treballar molt bé el canal, el com... Llavors, en aquest nivell, estem tractant les dades dels donants, igual que podríem parlar de clients. Estem en aquest punt més analític, a nivell d’eines, jo vaig servir bastant una mica les mateixes que a l’empresa privada, d’acord.? Amb la idea de recaptar més i que aquesta família de la qual tots formem part pintem Andorra de color blau.

Doncs si li sembla, d’aquí a un any podem parlar de tot plegat per fer balanç.
I tant. Llavors sí que ja podrem parlar més de dades que jo també tindré. I és que al final són les que ens indiquen com anem. Al final, tota la part més de coneixement meu de l’empresa privada em servirà. en aquest sentit 
Necessitem el mateix: dades, campanyes, saber cap a on anem bé i cap a on no anem bé. Al final, crec que en el meu dia a dia, totes les eines que feia servir de seguiment a la privada m’ajudaran a connectar amb els socis i sòcies, oi?