Crear confiança. Dins de cada universitat i dins del sistema universitari del país. Diuen que la confiança es guanya. Però convé que hi hagi algú que des de fora avaluï si aquestes universitats estan fent bé les coses i les acompanyi perquè si ho fan bé ho facin encara millor. Aquesta és la missió de l’Agència per a la Qualitat de l’Ensenyament Superior, immersa també en un procés d’avaluació externa. 

A vegades costa percebre la necessitat i la importància d’una agència com la vostra.  
Sí. Fins i tot jo que ja portava temps dintre l’ensenyament superior com a professor universitari desconeixia una miqueta la feina de les agències. Quan comences a treballar en qualitat és quan comences a adonar-te’n. Bàsicament el que creiem nosaltres que hauria d’entendre la societat és que estem dintre d’un espai europeu d’ensenyament superior. Un espai que es va crear durant el procés de Bolonya amb l’objectiu de facilitar el reconeixement de titulacions i l’intercanvi de professorat i d’estudiants en diferents universitats i països. I per fer això es necessitava una confiança. Primer, ficar una mica en ordre tot el que són les titulacions a nivell europeu, el que tenim com el Marc Andorrà de Qualificacions que està en relació amb el Marc de Qualificacions Europeu. Tenim un batxelor de 3 anys, un màster de 2 anys i després el doctorat. I tenim també el diploma professional avançat, el nivell 5. Aquest batxelor, màster i doctorat es troba a tots els països d’aquest espai. 

I com es crea aquesta confiança?
Aplicant bons mecanismes de qualitat. I aquests mecanismes tant poden ser interns, és a dir, els que aplica la mateixa universitat, com externs. I nosaltres som els que fem aquesta avaluació externa. Què fem? No deixem de ser una... No m’agrada dir-ho perquè nosaltres no volem, no creiem que hàgim de ser una policia o fer una fiscalització. L’esperit, diguéssim,  de quan es creen les agències dintre d’aquest espai és l’acompanyament de les universitats, és a dir, ha de quedar molt clar que l’únic responsable de la qualitat és la mateixa universitat amb els seus controls interns. Però per crear aquesta confiança en diferents universitats hi ha d’haver un actor extern que digui a les universitats que ho estan fent bé. Aquesta és la nostra feina, crear aquesta confiança.

D’aquí el vostre interès a ser membres del Registre Europeu d’Agències de Qualitat Universitària (ECAR) i de l’Associació Europea per a l’Assegurament de la Qualitat de l’Educació Superior (ENQA).
Ser membres de l’ECAR i de l’ENCA donarà confiança perquè això vol dir que estem seguint els estàndards i directrius europeus (ESG). Si seguim els ESG estem fent la mateixa feina que qualsevol altra agència a Europa. Si nosaltres donem com a acceptable o adequada una qualitat en una universitat, serà la mateixa qualitat que pots trobar en qualsevol altre lloc d’aquest espai europeu. I quan tens aquesta confiança és quan pots facilitar el reconeixement de titulacions i aquest moviment de docents, investigadors i estudiants. Aquesta és la importància de l’agència.

Fa poc han fet arribar a l’ENQA un informe d’autoavaluació i a l’octubre els entrevistaran. Què posen en relleu?
Expliquem com l’agència està fent la seva feina i està assolint els compromisos de l’espai europeu d’ensenyament superior segons els estàndards i directrius europeus de l’assegurament de la qualitat. Expliquem una mica la història de l’agència, quantes persones hi treballem i quines activitats d’avaluació externa fem. Per exemple, nosaltres ara mateix el que estem fent és avaluar plans d’estudis abans que es comencin a impartir i una vegada ja porten uns anys que s’estan impartint tenint en compte les modificacions que es puguin arribar a fer. I després fem les avaluacions de plans estratègics d’aquestes universitats que volen entrar dins d’Andorra.

I què té Andorra que van aterrant diverses universitats en els últims temps?
Això és una competència ministerial i de Govern. Depèn de les lleis que tens faràs que entrin més universitats o menys. Traient-me el barret de director de l’AQUA i veient-ho com a andorrà, tenim unes taxes molt baixes aquí al país. Aquestes universitats no deixen de ser for-profit, que al final el que volen és tenir un rendiment econòmic i potser aquí el poden tenim millor que en altres països del voltant. I Andorra no deixa de ser un país que encara que no estigui a la Unió Europea està dintre de l’espai europeu i això obre més portes.

És llaminer, doncs.
Als països de la Unió Europea no hi ha un reconeixement automàtic, però sí quasi semiautomàtic i molt més ràpid de titulacions. Andorra no el té perquè està fora, però vulguis que no, tenim molts trilaterals amb Espanya, França... que també faciliten aquest reconeixement de títols que potser aquestes universitats valoren com un aspecte positiu.
Al final, això depèn molt de les polítiques del país i també de quins objectius té cada universitat. Però de nou em torno a ficar el barret de director de l’AQUA i això ja no és competència nostra. A nosaltres ens envien sol·licituds. En tinguem una, deu o cinquanta, haurem de fer la nostra feina, que totes tinguin la qualitat. Si a nosaltres ens arriba un pla d’estudis, és important que el Govern l’aprovi i que els alumnes que es titulin tinguin un títol oficial amb garanties; és a dir, que tingui la qualitat mínima exigida a nivell europeu.

Repassem. Ara quantes universitats avaluen?
Sí, nosaltres ara mateix tenim la Universitat d’Andorra, l’Europea, la Universitat Carlemany, la Humanium, que canvia de nom i es diu ara Unipro, Universitat Digital Europea, la Western Europe University, que és l’última que entra sense ser avaluada per nosaltres. Després entra la TECH Global University, que és la sisena,  que sí que va ser avaluada per nosaltres, però com vam comentar, vam donar el desfavorable. Sí que es va fer l’avaluació en un canvi d’un decret i la universitat no sabia com seria avaluada. Va ser un procés que nosaltres ja estàvem en desacord, però vam fer una avaluació. Hi havia molta falta d’informació i al final surt el desfavorable però el Govern decideix deixar-la entrar. Són  aquestes sis universitats les que ara mateix tenim.

A efectes pràctics, què fa decantar la balança cap a un favorable o un desfavorable?
Hi ha una de les directrius europees que diu que tot l’ensenyament que es fa en una universitat ha d’estar centrat en l’alumnat. L’alumne és el protagonista de l’ensenyament. Abans, un alumne s’asseia i tenia un professor davant i començava a explicar-l’hi tot. Això no és centrat en l’alumnat, és centrat en el professor. Les tendències i la recerca t’estan dient que aquest model no funciona. Has de  tenir  l’estudiant motivat, que faci treballs en grup, que pugui autoavaluar-se els processos d’ensenyament, que no només s’avaluï l’alumne amb un examen final, sinó amb diferents treballs i amb una avaluació contínua. Tot això ha de quedar recollit dins d’un pla d’estudis. Un altre exemple seria l’adequació dels requisits mínims que ha de tenir el professorat. Després valorem els recursos de la universitat, com ara les biblioteques que poden ser físiques com digitals. Avaluem tot el sistema intern de qualitat, com es reuneixen, quina és la documentació que van recollint any a any, com analitzen aquesta documentació o com avaluen que tot vagi bé o s’hagin de fer canvis en el pla d’estudis.

Hi ha més universitats que hagin sol·licitat l’obertura?
Aquesta informació la tindrà el ministeri, però nosaltres hem fet altres avaluacions, que van sortir també a la memòria d’activitats. Una era l’UDI i l’altra una d’esports, però pot ser que tinguem més sol·licituds. Hi ha molta comunicació amb el ministeri, però tampoc no et diuen que en tenim tantes que estan esperant.

Així, també s’ho van trobant a poc a poc.
La veritat, sí que tenim una densitat molt alta d’universitats per població. Nosaltres també és el que pensem. És a dir, si aquestes universitats tenen una idea de mantenir la qualitat, endavant. També és veritat que quan fem una avaluació institucional anem força més enllà. No només valorem a nivell de plans d’estudi, sinó per exemple temes de governança i de gestió de la mateixa universitat.

I d’impacte en la societat en la qual estan immerses?
Això ho mirem amb una dimensió que tenim a la guia, que és la de recerca i transferència de coneixement. Per ser universitat has de fer investigació. Llavors ens han de presentar una projecció plurianual de quina és la seva idea d’investigació i sobretot investigació d’assumptes importants i que estan definits per Govern com la sostenibilitat, la sanitat... aplicades a Andorra. 

Perquè són universitats online. I no ens hem d’enganyar: al final el mercat andorrà és el que és i els que tenen una universitat online la poden obrir. És legítim, però sí que és veritat que el que es demana quan fem l’avaluació del pla estratègic és l’impacte d’aquesta recerca i d’aquesta transferència de coneixement a la societat andorrana perquè és una universitat d’Andorra. 

Quins creu que haurien de ser els pilars de la qualitat universitària?
De la qualitat universitària, els responsables són les universitats. I crec que el pilar fonamental és l’autoreflexió. És a dir, ells han de tenir tots els recursos i estratègies per poder recopilar tota la informació necessària per veure si el que estan fent ells mateixos està ben fet o no.

I això com se sap? 
Demanant als estudiants si estan satisfets o no; al professorat, si està satisfet, si necessita més recursos per poder fer el que ha de fer i complir els objectius. I després veure que les competències que adquireixen els alumnes són les adequades per al món laboral d’avui en dia. Jo crec que això és el pilar i és el sistema de garantia de qualitat interna de la universitat. Creiem que amb un bon sistema de qualitat interna es garanteix la qualitat. El que busquem és això que dèiem abans, no ser la policia, no ser a qui han de rendir compte, sinó anar de la mà de les universitats. Ens volem oferir per ajudar-les amb recomanacions per millorar aquests sistemes i fins i tot per crear nous sistemes de qualitat interna.

Tenint en compte, però, que el context actual és complex.
El context actual amb la intel·ligència artificial no és el mateix que quan va sortir Google i tothom feia servir Google. En cada moment també hi ha unes condicions de l’entorn que has de tenir en compte en aquesta reflexió, perquè al final no deixa de ser que la universitat ha de donar les competències necessàries a l’alumnat per un àmbit en aquell moment i ja no en el  moment que comença els estudis, sinó després de tres anys, quan es titula.

Amb quines eines?
Això penja de la recerca, de temes de recursos, per exemple, les biblioteques, els articles... Tot penja d’aquest sistema que comentàvem.

Quins considera que són els reptes més importants que tenen les universitats avui?
El tema de la qualitat però en el context aquest que deia d’avui en dia, perquè encara no se n’està parlant aquí a Andorra, però a nivell europeu s’està parlant molt del tema de les microcredencials, per exemple.

Què vol dir?
Les microcredencials vol dir  bàsicament que un alumne podrà anar picotejant a diferents universitats i extreure diferents crèdits i al final tindrem el crèdit europeu. Es podrà fer la seva carrera universitària, es podrà fer el seu títol, a partir d’agafar uns quants crèdits d’aquí i d’allà. La qualitat és la que et dona aquesta confiança. Si no la tens, com podem arribar a tenir aquests títols de microcredencials? 

Més reptes?
L’altre gran repte és poder arribar a avaluar de la manera correcta l’adquisició de competències de l’alumnat. I avui en dia tenint la intel·ligència artificial damunt la taula perquè  també penso que els alumnes l’han de saber utilitzar. Crec que el que s’ha de fer és educar les persones perquè tinguin un pensament crític i puguin utilitzar aquestes eines com cal. I jo crec que aquest és un dels grans challenges que hi ha avui en l’educació, que els alumnes puguin ser crítics, no només utilitzar una informació que prové de la intel·ligència artificial sinó saber que és veritat i que és mentida.