La Universitat d’Andorra (UdA) engega al setembre un màster en salut en format semipresencial dirigit a qualsevol persona, més enllà dels professionals sanitaris. Les responsables d’aquests estudis, Sara Esqué (S. E.) i Gemma Ribera (G.  R.), cap de l’escola d’infermeria i coordinadora del màster en salut de l’UdA respectivament, parlen de promoció de la salut i com s’hi contribuirà amb aquesta formació.

 


Engeguen un màster en salut sobretot orientat a promoure, mantenir i recuperar la salut de la població.
G. R.: Sí, hi ha tres mencions. N’hi ha una de promoció de la salut oberta al públic en general. Les altres dues són d’infermeria de pràctica avançada i l’accés és restringit només a infermeres titulades.

I què és l’important d’aquesta formació?
S. E.: El més important és que és un títol d’Estat, un màster oficial que permet donar continuïtat a les titulacions de primer cicle, als bàtxelors que tenim, o si venen d’un altre país, i que permet accedir al tercer nivell, que seria el doctorat. A part de ser una titulació oficial, és la primera dins l’àmbit de la salut. 

I més enllà de l’àmbit acadèmic, per què és important?
S. E.: Doncs perquè dona unes competències que permet que tots puguem col·laborar a millorar la salut. Avui en dia es parla del moviment One Health (salut única). Vol dir que totes les persones, de tots els àmbits de coneixement, podem contribuir que la salut de les persones, de la població, pugui millorar.

És un segon cicle que s’obre  no només a professionals de la infermeria, sinó a tothom. Jo també el podria fer?
S. E.: Sí, tothom. Posem un exemple. Un arquitecte, que potser sembla que sigui un àmbit molt diferent, pot contribuir a la salut perquè dissenya espais, accessos. Farà que tingui una millor accessibilitat, una igualtat d’oportunitats per entrar i sortir d’un edifici o espai amb seguretat, per exemple.
G. R.: I la ventilació i la creació d’ambients que fan, que per exemple disminueixi l’estrès laboral. Tot això contribueix i ho fa l’arquitecte. Si no té formació en salut planetària no ho pot implementar en els projectes. 
S. E.: O per exemple, un mestre pot fer aquest màster. En el seu dia a dia pot tenir aquests infants a l’aula, o joves o adolescents, i pot incidir en la millora dels hàbits d’higiene d’aquests. Però a més a més, pot fer reunions amb els pares o amb el claustre de professorat i intervenir en la millora de la salut del col·lectiu dels mestres o de les famílies d’aquests infants.

Tot això està lligat a la prevenció de les malalties?
S. E.: Una cosa és prevenció de malaltia, que d’alguna manera toca més dins l’àmbit sanitari, però podem promocionar la salut. Encara que de moment estiguem bé, sempre podem fer coses que ens ajudin a mantenir-la de manera correcta. Prevenció i promoció són una mica diferents, però van lligats.

I la promoció passa, per exemple, pel disseny d’espais que no generin estrès.
S. E.: Per exemple. Després hi hauria les dues mencions d’infermera de pràctica avançada, que per a aquestes s’ha de disposar d’una titulació d’infermeria de base, un primer cicle. Són dos eixos que se’ns han encomanat com a universitat pública. Un és cronicitat i l’altre, salut mental.

Cronicitat, estem parlant de totes aquestes malalties que, en part per l’envelliment de la població, cada vegada tenim més esteses?
S. E.: Sí, cada vegada vivim més anys, però ens estem trobant que no sempre amb una bona qualitat de vida, perquè s’avancen les malalties i com que vivim més anys aquestes s’allarguen. Abans potser les malalties cròniques s’associaven molt a la gent gran, però ara no, tenim infants amb malalties, tot el llarg de la seva vida hi conviuen de manera crònica.

Com contribuirà el màster a la promoció de la salut?
S. E.: Millorant la qualitat de vida de les persones. Està previst que els estudiants d’aquest màster puguin tindre competències per millorar el que és l’equitat en salut, gestionar totes les dades epidemiològiques, intervenció d’educació per la salut, sostenibilitat, assessorament per la millora de la salut, implementació de programes de promoció i de prevenció, i també encapçalar aquests projectes de promoció de la salut.
G. R.: De manera que si una persona està treballant en el seu àmbit però necessita formar-se, per exemple algú que treballa en un Comú en planificació territorial, és important que tingui nocions de promoció de la salut perquè són els que planifiquen com han de ser les ciutats i com ens hi hem de moure. Si ells no tenen nocions de com fer intervencions per promoure la salut no poden implementar-ho. 

Heu lligat la promoció de salut amb l’urbanisme. Clar, arreglar les voreres per evitar ensopegades també és una promoció de la salut?
G. R.: I també el fet de facilitar que hi hagi, al centre de les viles, espais on es pugui passejar i no s’hagi de respirar constantment el fum de tots els cotxes. Fer circumval·lacions per evitar que la contaminació dins de les poblacions es concentri i, per tant, evitem que provoqui malalties cròniques. Llavors, des de la seva professió, tothom pot contribuir a la salut planetària. I la One Health és precisament això, és la salut global tant del medi que ens envolta com la de les persones. I si tots hi contribuïm acabarem tenint unes ciutats més amigables, a part de saludables i equitatives. I la gent que implementa aquest tipus de polítiques no té aquesta formació. Per tant, també va per ells. No només de cara a les infermeres, que sempre han tingut aquest paper de cuidadores. És veritat que aquí hi ha dues mencions que són per a elles, perquè volem també que tinguin aquestes competències de pràctica avançada en infermeria, però a més hi ha la part de promoció de la salut, que va dirigida a tota la població.

Una de les mencions va dirigida a la salut mental, un àmbit que fins ara potser ha estat més descuidat, era tabú. Ningú negarà la importància de prevenir aquesta salut. Com es fa?
S. E.: La salut mental ha estat estigmatitzada durant molt temps. No era ben vist dir que pateixes una malaltia de salut mental. Llavors, neix el Pla Integral de Salut Mental i Addiccions (Pisma), la pandèmia entremig, i s’hi han anat sumant una sèrie de casuístiques, o de condicionants, els darrers temps que fan que també sigui necessari posar aquesta base de formació més específica per a aquestes infermeres. Aquesta menció el que tracta és la salut mental partint de la base que ja té una infermera bàtxelor o equivalent, ficar aquesta part d’especificitat per poder tenir més competències. El que busca una infermera de pràctica avançada són competències d’un diagnòstic més avançat, de poder derivar, prescriure, gestionar tractaments, per exemple, siguin farmacològics o no, amb diferents nivells d’expertesa. Això seria una infermera de pràctica avançada, sigui en salut mental o en l’altra menció, que és la de cronicitat, també. Per tant, el que preveu és treballar més profundament tota la situació de salut mental. No es parla tant de problemes, sinó de situació de salut mental, perquè si posem la paraula “problema”, la lectura sempre és negativa.

Tornem a estigmatitzar.
S. E.: Sí, tornem al punt de partida. Per tant, la tendència dins del món més acadèmic o sanitari és situació de salut mental.

Algun exemple de com es pot contribuir des de la infermeria en això? 
S. E.: Doncs es preveu que puguin fer un diagnòstic més específic, dirigit a poder identificar molt bé la fase d’aquesta situació de salut mental, quin és el context que pateix aquella persona o en el que està vivint, i poder-li donar recursos adaptats, eines per recuperar o mantenir aquesta salut, en situacions diverses, tant de cronicitat de la situació de salut mental com en situacions de crisi, situacions més agudes, i poder derivar també cap a la resta de professionals que siguin necessaris en aquell moment concret.
G. R.: I també evitar l’aïllament, que és el que hi havia fins ara. Si no tenim persones que tinguin aquesta especialització no els podem ajudar perquè no sabem què necessiten. Si estan formats en això, saben quina necessitat tindran aquestes persones i per tant les podran ajudar molt millor del que s’està fent ara.
S. E.: La infermera guanya amb autonomia i té unes competències més avançades. El d’infermera de pràctica avançada no és un terme que ens hàgim inventat a Andorra, sinó que és un terme que neix del Consell Internacional d’Infermeres, que és el que regula tota la professió d’infermeria amb els diferents nivells d’expertesa. Llavors cada país ha d’adoptar la regulació professional de cada nivell d’expertesa. Estem en paral·lel amb tot el treball de regulació de la professió, que això li correspon al ministeri, i nosaltres, des de la formació, ja donem tota aquesta part acadèmica perquè pugui implementar-se.

Tots entenem la prevenció, la promoció de la salut en un nivell més físic. Hi ha petits consells que més o menys tothom sap. Però en salut mental i cronicitats, que sovint tenen un component genètic contra el qual no podem fer res, hi ha alguna cosa que, a nivell general, la població pugui fer?
S. E.: Un component genètic no el podem pas canviar. Però sí que podem posar eines i recursos per portar-ho millor. Conviure millor amb la malaltia fa que dins d’aquesta cronicitat hi hagi menys episodis aguts. Un episodi agut dins d’una malaltia crònica el que fa és desequilibrar, desestabilitzar la persona. De vegades s’ha de regular la medicació, fer ajustaments nutricionals, d’activitat o del que faci falta per a cada persona per tornar a recuperar aquella situació més d’estabilitat. És a dir, quan nosaltres treballem per prevenció o per promoció, el que fem és procurar mantenir més o menys, dins d’uns barems, dins d’una “normalitat” per intentar conviure amb aquesta malaltia.
G. R.: Donar-li qualitat de vida. 
S. E.: I intentar evitar aquestes aguditzacions. Una agudització durant molt temps ha requerit hospitalització. Avui en dia, per exemple, també es parla d’hospitalització a domicili. Per tant, és dins del meu espai, context físic de casa meva, amb els meus familiars, amb les meves coses, en el meu espai, sempre que, evidentment, la situació ho permeti. S’estan canviant certes tendències. I és cert que, com que dura tants anys la malaltia, hi ha més risc que hi hagi aguditzacions. Per tant, com més recursos destinem que la persona tingui eines per gestionar-ho, o la seva família, i els professionals estiguin més formats, farem que sigui més portable cada moment d’aquesta situació de malaltia. He posat l’exemple de cronicitat, però vindria a ser el mateix amb salut mental. Una persona en una situació de salut mental ha de poder-se incloure a la societat. Per tant, estem trencant estigmes, estem treballant la inclusió, l’equitat, la igualtat d’oportunitats, independentment que jo tingui una diabetis que no està mal vist, que tingui una esquizofrènia, que puc tindre uns episodis aguts que em faran actuar de certa manera, però és la meva condició de salut.
G. R.: I després hi ha una cosa que és molt important també, l’optimització de recursos. Estem veient que cada vegada hi ha més persones en situació de malaltia crònica, els recursos són els que són, i veiem que el sistema sanitari està bastant saturat. Tot això permet descongestionar una mica i optimitzar aquests recursos, utilitzar-los de manera eficient, perquè si tu tens una persona ingressada més sovint del que caldria, és una despesa econòmica molt gran que es podria utilitzar en altres coses.

És una ineficiència a nivell recursos de sanitaris, però també per a l’usuari. 
G. R.: Exacte, per tant es tracta d’optimitzar-ho tot.
S. E.: A part que dones autonomia que la mateixa persona es responsabilitzi de la seva salut, o que sàpiga identificar quan comença aquell episodi agut, per no anar tard en el recurs sanitari, sinó avançar-s’hi.

Aquí és on intervindria sobretot l’infermer avançat que voleu formar?
S. E.: L’infermer de pràctica avançada intervé en qualsevol moment de l’atenció. Dins del sistema de salut, els professionals que en formem part ens posarem d’acord en com ens distribuïm els rols, o fins on arriba un i comença l’altre. En tot cas el que hem de fer és, com estem fent, atendre amb la millor qualitat possible les persones. És a dir, aquest màster el que vol és augmentar el nivell de competències. En cap cas estem dient que, tal com s’està fent, no s’estigui fent bé, sinó el que volem és contribuir que millorem encara més la salut de les persones, de les famílies, de la comunitat, de l’entorn i contribuir també a una millora i sostenibilitat del sistema sanitari.