Entrevista a Joan Plaza, entrenador del BC MoraBanc Andorra

Un home serè. De treballar en algunes presons a ser ‘alumne’ de Miquel Nolis, Manel Comas, Aito o ‘Boza’ Maljkovic, per després ser campió de l’ACB amb el Madrid. Ara busca la salvació amb el MoraBanc.

Les ha passat de tots colors als seus 61 anys, però últimament a les banquetes ACB està fent una mica de Robin Hood ajudant els ‘pobres’ traient-ho als ‘rics’. Què li dona més plaer, lluitar per títols o per assolir la salvació?
Quan fa uns anys em van trucar des del Betis, el primer que em va dir el director tècnic va ser: “Ja sé que ens diràs que no, però tenim un problema. Anem últims i tu fa 10 anys ens vas deixar un bon record”. Fa uns anys, un entrenador em va dir: “No és el mateix lluitar per títols que per baixar”. I jo pensava que exagerava, però se’m va tancar la boca de l’estómac com no m’havia passat mai abans. Això sí, jo volia viure aquesta experiència en contra de l’opinió de molts dels meus col·legues. Vam salvar l’equip quan faltaven tres jornades. Vaig sortir d’aquella experiència enfortit i he de dir que em molesta quan en algunes conferències que faig em presenten dient només els títols que he guanyat i no parlen d’aquella salvació. Dit això, prefereixo lluitar per títols i no pas per evitar un descens. Sigui com sigui ho valoro molt.

Miquel Nolis, Manel Comas, Aito, ‘Boza’ Maljkovic... Va aprendre més de bàsquet amb ells o més de la vida?
[Bona reflexió]. Nolis em va marcar molt pel que fa a la formació. Els quatre eren molt diferents; vaig aprendre coses a fer i no fer, tant a nivell tècnic com humà. Jo soc una esponja i aprenc de tots. Ara, per exemple, de la Dori del pavelló sobre els seus fills. El Malkjovic que va ser al Barça i a qui jo vaig tenir de company era molt diferent. Manel Comas era molt més extravertit, obert i histriònic i l’Aito més calculador. Estic molt orgullós de la meva carrera com a ajudant.

A DAZN, quan feia de comentarista, va dir que ja es podia morir tranquil després d’haver guanyat un títol europeu i una ACB, però continua entrenant i complicant-se la vida amb projectes com el Betis, l’AEK Atenes o ara el MoraBanc. Per què ho fa?
El meu agent [David Carro] m’acusa d’haver fet alguns passos enrere, però jo no ho veig així. Vaig anar a Kaunas per dirigir el Zalgiris a l’Eurolliga i va ser una experiència que feia por. Amb un president rus, és un context llarg d’explicar i em caldria tot un sopar. Allà vaig créixer, però vaig marxar perquè ens van deixar de pagar. Va sorgir l’opció d’Unicaja Màlaga i va ser molt maco. No he volgut complicar-me la vida mai, però no he pogut triomfar a casa. Per tant, mai he tingut por d’agafar una maleta i marxar, però ni  Lituània, Rússia i Grècia eren clubs perles. Vaig sortir reforçat de tots els llocs. A mi em van ensenyar des de ben petit que havia de tenir la maleta a la porta i estar disposat a anar a tot arreu. Van ser passos que em van fer madurar. He passat moments complicats perquè et deixen de pagar, hi ha corrupció o violència, però soc molt més bon entrenador des que vaig guanyar el primer títol amb el Reial Madrid. Si m’haguessin dit que un català com jo entrenaria el Reial Madrid i guanyaria una ACB els diria que anaven borratxos. Jo visc pel bàsquet. He posat tots els ous a la cistella del bàsquet i m’he oblidat més a nivell personal. 

Li han faltat dues banquetes. La de casa seva, és a dir, Badalona, i la de la selecció espanyola.
A una vaig ser-hi molt a prop [selecció espanyola] i l’altra, francament, quan hi va haver un canvi al Joventut Badalona vaig creure que es podia haver donat. Quan fa 40 anys li vaig dir als meus pares que jo volia ser entrenador professional se’n van riure i ara m’hagués agradat tenir aquesta oportunitat de dirigir La Penya abans que morissin. Viuen a 500 metres de l’Olímpic. Que vinguessin allà amb el seu carnet de soci i veiessin el seu fill, que en aquells moments tenia la ruqueria al cap de ser entrenador, doncs veure’l en acció. No ha pogut ser i ells ja són molt grans. 

Va ser base i va intentar dirigir l’equip des de dins de la pista, però no era tan bo i va començar a dirigir equips de base. Un entrenador i un base tenen força similituds.
Vaig començar a entrenar als 14 anys. Jo era mal estudiant. Amb el meu germà vam crear una escola de bàsquet d’on van sortir jugadors cap a la selecció espanyola. Jo era un base que passava molt bé i que tirava molt malament i defensava fatal, però vaig veure molt aviat que tenia capacitats per dirigir grups humans. Em vaig autoformar i durant tres anys vaig fer d’ajudant de Miquel Nolis al Joventut sense cobrar. Ho coordinava amb una altra feina. I respecte al base, m’agrada que sigui una persona generosa i que millori els seus companys. M’agrada molt la figura del base i he dirigits bons jugadors en aquesta posició. Vull que no estiguin pendents de la banqueta i que prenguin decisions pròpies. 

Va fer de funcionari en algunes presons. Ser entrenador, encara que sigui en clubs exigents, deu ser bufar i fer ampolles.
Dona una perspectiva de la vida diferent. He estat 14 anys treballant en algunes presons, com a Lleida amb El Vaquilla, a la Trinitat amb molts fenòmens, i a la presó de dones. Vius situacions que et fan tenir una altra perspectiva de la situació. Quan algun president s’estressa perquè has perdut tres partits seguits m’ho prenc d’una altra manera. Posar-nos dramàtics no ajuda i he tingut moments d’haver de calmar el president de torn. Jo no soc ni millor ni pitjor que cap altre entrenador, però el meu recorregut ha estat atípic perquè vinc d’una família humil i he hagut de fer altres coses com canviar pneumàtics a la botiga del meu pare a Villarroel. Et fa ser conscient del privilegi que un té de dedicar-se a treballar del que ha somniat.  I jo encara tinc el cuc i les ganes de seguir aprenent. A veure fins a on em porta aquesta dèria.

Molts diuen que vostè és un ‘bitxo raro’...
Si es refereixen al fet que he tingut altres feines doncs sí, però jo no puc ser aliè a les injustícies que passen al meu costat. M’he barallat pels sous dels meus ajudants o pel sou de l’encarregat de material o que els jugadors tinguessin coses per la seva pròpia salut. He nascut a tocar de Sant Adrià del Besós. Allà havies de vigilar pel que passava al teu voltant i havies d’ajudar gent que ho necessitava. Si jo soc estrany per això o per escriure novel·les ho soc, però crec que ningú pot parlar malament de mi. 

Es parla molt d’‘Ibon té un pla’, però vostè també va ser-hi i va deixar empremta. Té enveja sana d’aquests últims tres anys?
Estic molt content i amb l’Ibon ens hem escrit gairebé cada dia. Ell ha estat de les poques persones, des que vaig arribar de Grècia, amb qui he tingut comunicació. Quan vaig acabar al Betis vaig venir aquí a veure entrenaments d’ell i també com he fet amb altres companys. Tenim molt bona relació  i el primer mig any a ell no li anava tan bé i vam coincidir en el comiat de Carlos Suárez. Li vaig dir que tingués paciència  i que si s’instal·lava bé a Màlaga tindria recompensa. Té molt de mèrit el que ha fet i tant de bo em tregui el mèrit del rècord de partits dirigint l’Unicaja Màlaga. Els títols són diferents. Jo vaig ser-hi cinc anys i vam jugar quatre Eurolligues i una EuroCup i aquesta la vam guanyar. Són coses diferents, però jo n’estic molt orgullós. He felicitat jugadors de la meva època que encara hi són. Tant de bo pugui estar-hi deu anys.

Tenia el cor dividit a la final?
No. Jo no soc gaire futbolero, però tinc amistat amb Pep Guardiola. La gent no entén que si juga el City contra el Barça vagi amb el City. Quan jo vaig conèixer Raúl González al Reial Madrid volia que guanyés el Madrid. Jo soóc dels equips en què tinc algun conegut i si he treballat allà i m’han tractat bé, també. Arriba un moment a la vida que ho veus amb certa equidistància i vols que guanyi qui més s’ho mereix. Al Sergi Llull li vaig desitjar sort, però també a Ibon. Si ho fa millor Unicaja genial, i si ho fa el Reial Madrid també. 

Ha escrit dues novel·les, però ha pensat escriure ja les seves memòries? Donaria molt de si...
Jo fa 20 anys només llegia llibres de bàsquet, però un dia, per una aposta, em vam proposar escriure un conte i a alguns els va agradar molt. Jo pensava que m’ho deien per carinyo. No m’ho creia i l’hi vaig portar a la Gemma Nierga [periodista de la SER]. Em va lloar i vaig anar a una editorial pensant que era Gabriel García Márquez. Vaig seguir escrivint, vaig guanyar un concurs local i aquí es va disparar tot. Unes memòries no ho crec perquè em trobo més còmode en ficció. Seria massa sincer i em portaria molts problemes. 

Diuen que als jugadors els agrada més competir que entrenar. A l’entrenador li passa el mateix? 
Sí... Els últims anys he estat a vuit Eurolligues, quatre EuroCups i una Basketball Champions League, i era molt més dinàmic, però si ho mires en la perspectiva de la formació, aquí hi ha molts jugadors en aquesta etapa, no hi ha res millor que entrenar. El jugador necessita també treball específic i ho has d’embolicar bé. Aquí els jugadors ho estan entenent bé. A mi m’agrada, com als jugadors, dos partits per setmana. El dia a dia és més tranquil i aquests dies de descans són una inversió per a ells.

S’està a punt de tancar el fitxatge d’un base [Enzo Goudou-Sinha del Saint-Quentin francès] i s’està buscant un aler pivot, però el millor ‘fitxatge’ seria no trencar aquesta cohesió de grup?
El club sap que fitxar a mitja temporada és un moment delicat. Ni Barça ni Reial Madrid poden fitxar ara jugadors que marquin la diferència i siguin poderosos. Aquí has de portar un jugador que encaixi i accepti el rol. Jo m’entretinc a donar molt la meva opinió i els jugadors han de saber a què venen. No seran jugadors franquícia i vindran a sumar i els altres ho han d’entendre. 

No criticarà Natxo Lezkano, però quan va arribar aquí es va posar les mans al cap en algun moment veient com estava l’equip?
Quan em truquen feia de comentarista a Movistar, però no havia fet cap partit de l’Andorra. Alguns jugadors sí que els coneixia, però no l’equip. Quan els vaig veure, els vaig dir que hi havia números de Copa del Rei i altres de LEB i s’havia de resoldre. Tots tenim les prioritats invisibles i a vegades no t’adones de quina és la correcta. Eren la segona pitjor defensa de l’ACB i amb els rebots també patien. No hem fet cap partit rodó, però alguna cosa maca, sí.  El mèrit és dels jugadors i jo no els he venut fum perquè ho odio. Els jugadors ho han entés i s’hi han posat. I la clau és no oblidar que som uns privilegiats.

Dues victòries consecutives i vostè parlava d’aprofitar quan vingui l’onada perfecta. Arriba ara o encara trigarà?
Jo crec que és d’hora, honestament, però ve quan ve. Sabíem que contra València ells tornarien; tot i així, van treure caràcter. A Gran Canària vam ser madurs i ara venen partits complicats. Andorra no pot ser un jardí i ho dic per experiència.  A casa ens han de treure de la pista per guanyar-nos. Tampoc estem en condicions d’anar a fora a passejar i competir al màxim nivell perquè així estarem més a prop del triomf. 

Com s’hi troba, a Andorra?
Encara no ho sé, però intueixo que serà una història bonica.