El 19 de setembre del 1984, el director Milos Forman va estrenar una de les pel·lícules més celebrades de la història del cinema: Amadeus. Celebrem els 40 anys d’una obra mestra que va captivar audiències d’arreu del món. Adaptada de l’obra teatral de Peter Shaffer, inspirada, a la vegada, per l’òpera de Rimski-Kórsakov i Pushkin, Amadeus relata la vida de Wolfgang Amadeus Mozart a través dels ulls del seu rival, Antonio Salieri.
La pel·lícula, protagonitzada per Tom Hulce i F. Murray Abraham, es va convertir en un èxit rotund tant de crítica com de públic. Una de les raons clau de l’èxit de la pel·lícula és la seva aproximació única a la figura del compositor. Lluny de retratar el compositor com un geni reverenciat i solemne, Milos Forman el presenta com un ésser humà complex, brillant, però també infantil i vulgar.
Sens dubte és un film meravellós, però res és veritat. Començant pels carrers de Viena que són en realitat els carrers de Praga. Seguint per la gelosia de Salieri, cosa totalment impossible tenint en consideració l’èxit i els ingressos de l’italià en comparació al salzburguès. La cinta és plena de desajustos històrics i la seva tesi és completament errònia. Salieri es lamenta que Déu hagi dotat Mozart del geni musical i que aquest l’hagi malbaratat sent una criatura infantil i odiosa. Però que al final de la seva curta vida Wolfgang es redimeixi, demanant perdó a l’altíssim escrivint en el llit de mort el seu propi Rèquiem: res més allunyat de la realitat. Mozart era una persona seriosa, rigorosa, treballadora i molt crítica amb els vicis de la seva societat, que, com tots els maçons, la sabia corrupta i desigual. I és això el que li va fer perdre el favor dels mecenes i la seva salut. Enfrontar-se a l’arquebisbe Coloredo i posar en evidència al Teatre Imperial la inoperància de la noblesa amb les Noces de Fígaro li va fer molt més mal que la rialla estúpida que s’inventa Hulce o les festes. Mozart no va acabar la seva vida escrivint una missa de difunts; en realitat l’interessava ben poc aquest encàrrec. Les últimes notes de Mozart són Das Lob der Freundschaft (L’elogi de l’amistat) i el seu gran llegat és La flauta màgica. Va aprofitar les seves últimes forces per parlar-nos de llibertat, igualtat i fraternitat. Aquesta desviació del personatge que es recull a la pel·lícula es deu al fet que Pushkin i després Schaffer agafen la tesi de Nissen, reputat biògraf de Mozart i segon marit de la vídua de Wolfgang. Aquest diplomàtic i escriptor va popularitzar la visió que tenia Costanza i que convenia a la societat que va defensar amb més força la perdurabilitat de l’Antic Règim.
Revisiteu la pel·lícula, val molt la pena. Però no us en cregueu res i, sobretot, professors i professores de música d’arreu, no la poseu a classe.