Per ser un país amb una tradició sindical més aviat escassa, per no dir nul·la, últimament s’estan aixecant moltes veus amenaçant d’anar a la vaga. Demanen revisions salarials que, diuen, fa massa anys que s’allarguen i promeses de millores que no arriben mai. I fa poc més d’un any es vivia la manifestació més multitudinària que ha vist mai el país, que demanava l’accés a un habitatge digne, a aturar l’escalada de preus al voltant d’aquest dret constitucional i fonamental. Crec que no és casualitat i que una cosa va lligada a l’altra.
La llei preveu que els preus dels lloguers es revisin any rere any d’acord amb l’IPC, i així ho fan la majoria de propietaris. Només faltaria. I també es preveu que la majoria de béns i serveis es puguin revaloritzar d’acord amb aquest índex, tot i que són el que principalment l’expliquen. Però d’altra banda, la llei no contempla que s’actualitzin els salaris d’acord amb ell. He estat empresària, i sé que en molts casos és difícil poder fer front a augments salarials. Fins i tot vaig haver de decidir-me a acomiadar la treballadora que tenia i tancar l’empresa, perquè mes rere mes perdia més que no hi guanyava, però això no treu que vegi injust que tot pugi de preu per llei menys els salaris.
Veient totes les amenaces d’anar a la vaga que s’estan sentint penso que seria bo que tots plegats ens ho féssim mirar i reviséssim el sistema de revalorització de les coses i dels salaris, perquè tant descontentament evidencia que hi ha alguna cosa que no rutlla com caldria i això acaba sent perjudicial tant per als uns com per als altres. I quin deu ser el nivell de descontentament general, perquè la majoria d’amenaces de vaga venen de funcionaris, encara que no totes, que tenen la feina assegurada si no és que la fan molt grossa, i els és més fàcil plantejar aquest tipus de qüestions que no pas als treballadors del sector privat.
