Avui us parlaré d’una cosa bona i d’una de dolenta. La cultura del nostre país viu temps feliços i alhora difícils perquè a la qualitat intrínseca li correspondria més iniciatives que atraguin públic amb inquietuds artístiques i literàries. Autors i empreses del sector mereixen difusió i ajuda, si no es perd vocació i talent, possibilitats de mantenir-se en actiu.
En aquest sentit, lamento la fi obligada de la galeria Taranmana. Cinc anys fent honor audaçment al nom, una composició de paraules tuareg que ve a dir “allò que plau a la vista”. Aminda Saludes n’ha tingut cura amb coneixements i sentiment bo i acollint creadors contemporanis consolidats o emergents, nacionals i forans, figuratius i abstractes. Per bé que continuarà operant en línia, no serà el mateix. Enyorarem el tracte càlid de l’amant de les arts que cerca talent, encomana entusiasme i comparteix la seva exquisida sensibilitat. I la màgia de l’espai, la llum, la magnífica integració de les obres exposades en les dimensions que les van habitar, l’atmosfera que travessava la sala. Trobarem a faltar il·lusions estètiques, vitals i conceptuals. I la voluntat, tan realitzada com ha sigut possible, d’unir l’univers plàstic de formes corpòries a les lletres o la dansa en activitats paral·leles a les mostres, en actes poètics que són tresors a la memòria i que agraïm a l’Aminda, a la galerista, a la dinamitzadora que s’apassiona per la sublimitat.
La bona és el programa Quixots, que emet els dimecres a la nit Andorra Televisió, que es penja a Andorra Difusió i que consta de càpsules relativament breus, al límit de la llargada que toleren les ments addictes a la brevetat. Està dirigida i presentada per Nil Forcada, un altre dels admirables actors culturals de casa (quina sort que en tinguem tants i tan bons), realitzador audiovisual que dona protagonisme a la literatura nacional en les produccions que signa. El camarada Forcada mereix ser qualificat d’activista pel punt combatiu que el caracteritza i la propaganda de militant al servei de la causa il·lustrada.
L’escassedat de mitjans és evident, però ell ho supleix desplegant recursos enginyosos, combinant seqüències amb un discurs brillant i amè d’anàlisi, crítica i síntesi, i incorporant fragments dels textos i la veu dels narradors. Fins ara s’han lliurat tres capítols dedicats a Blau de Prússia, excel·lent novel·la existencial d’Albert Villaró; a la punyent Aloma, l’única història de joventut que Mercè Rodoreda no va repudiar (aquí ha comptat amb el guiatge inestimable de l’experta Roser Porta), i a Bestiari pirinenc, l’interessantíssim recull de relats amb regust local i ressò universal d’Iñaki Rubio que va quedar eclipsat poc després de publicar-se per l’èxit que tot seguit va tenir Morts, qui us ha mort? Avui, quart capítol. El Nil dirà que sempre hem volgut llegir. Moltes gràcies a ell i a l’equip que el secunda per convidar-nos a fer-ho.
