Addicció a tantes coses: mòbil, feina, joc, sexe, menjar… I així fins a arribar a la droga, la més antiga i la que més persones mata. Avui voldria parlar dels presos oblidats que es troben privats de llibertat per haver delinquit sota els efectes de la droga, que actuen sota la mà negra d’aquesta malaltia.
Com a pare, com a ciutadà i com a activista social, opino que és possible un procés de justícia reparadora si tota la societat s’hi involucra a través de vincles i compromisos per crear un pont de comunicació i treball eficaç. La intenció sense acció és il·lusió. Urgeix actuar de forma conseqüent.
Govern, ministeris, serveis socials, Unitat de Conductes Addictives, sanitaris, escoles, famílies i molt altres podem aportar més per millorar la situació d'aquests malalts. És hora de fer un pas endavant, de crear a Andorra una societat nova i fèrtil on crear, aprendre, innovar i incentivar. Una oportunitat gairebé única al segle XXI.
Què estem esperant? La salut mental no espera. Cau a un ritme vertiginós a tot el món. 
Justícia restaurativa: per què no funciona com cal? Per què les teràpies i els programes que haurien de ser obligatoris no ho són? El que sembla oportú és que el jutge instructor, en el moment d’ordenar l’ingrés a presó d’un addicte, decreti per ordre judicial i no de forma aleatòria un tractament obligatori a la presó que sigui dictat en el moment de l’ordenança penal, que valorés a través d’informes professionals del centre penitenciari la rehabilitació i el treball de l’intern per decidir. També suggereixo que s’actuï amb el mateix criteri i procediment avaluatori quan correspon en els terminis de liquidació de condemna sobre beneficis. Considero l’arrest  domiciliari monitorat el primer pas per a una reinserció progressiva, perquè l’intern es vagi adaptant a poc a poc a l’entorn familiar i quan es consideri adient pugui accedir a una feina.
Ningú no qüestiona que la llei és la llei i que cal complir-la, però la jurisprudència penal és diferencial, s'adapta la llei a cada cas en particular, de manera que s'evita que una aplicació generalitzada incorri en resolucions injustes. S'ha demostrat moltes vegades que aplicar la llei sense atendre les causes del cas concret acaba en condemnes fermes contraproduents, excessives i que no compleixen el seu propòsit, que és la reinserció.
Certes condemnes exclouen per llei la possibilitat del benefici d'arrest domiciliari i passen a la semillibertat, en què el pres surt només per treballar i torna a la presó a dormir-hi. Viu entre els dos mons sense conviure amb la família. S'ha comprovat que genera un alt risc de recaiguda. De la mateixa manera, cal reivindicar que la justícia en el seu paper suprem i decisiu apliqui la llei establerta de reducció de pena per delictes comesos sota la influència de les drogues, ja que no són actes premeditats sinó fruit d'una alteració del comportament i neurològica provocada per una malaltia (això quan no concorre amb altres delictes greus).
Si els preparem amb eines per volar però segueixen com a ocells engabiats i aïllats per un temps excessiu, sense considerar la reinserció paulatina, tota la feina comença a involucionar i es genera un mal irreparable i sense sentit. Sabem que la presó és un lloc d'aïllament social, però en caldria actualitzar el reglament intern. En molts aspectes ha quedat obsolet. La importància que té el sistema jurídic i social en el procés terapèutic de les persones amb conductes addictives és decisiu per no caure en un cercle viciós perjudicial per a la societat, tant moralment com econòmicament.
Centres de desintoxicació i seguiments inexistents: lamentablement, a Andorra no existeix cap centre de desintoxicació on es pugui tractar aquesta malaltia. A nivell jurídic, caldria commutar i/o convalidar una part de la condemna ferma, com passa a la majoria dels països on hi ha centres d'aquest tipus. Fixem-nos en els països escandinaus, on la presó com a centre de reeducació i rehabilitació aconsegueix un 85% d'èxit en reinserció. Això repercuteix no només en l'individu sinó també en la societat; es tradueix en la seguretat i en el benestar, i redueix el cost econòmic. Entenen que sense un bon tractament terapèutic i sense reinserció progressiva sortiran pitjor de com van ingressar i mai no aconseguiran tancar el cercle.
La roda de la presó: en no existir al nostre país aquesta opció i esperant que algun dia arribi, fem un pas més enllà amb les eines que tenim disponibles. Al centre penitenciari en tenim avui l'oportunitat. El punt principal i el més difícil és que els malalts per addicció reconeguin la seva malaltia i acceptin l'ajuda. Després, que hi hagi recursos professionals especialitzats amb una teràpia de fons contínua, una vegada a la setmana com a mínim. Actualment els nostres serveis sanitaris, per falta de recursos i també per la creixent demanda, generen llistes d'espera que poden arribar als dos mesos, i això és un problema greu per al tractament i per al seguiment de les persones afectades. Un problema que fa temps que està sobre la taula.
Cal aprofitar els recursos del centre penitenciari. Com? Amb inversió professional i econòmica. Temps és desafortunadament el que sobra a la presó. Que comencin el camí de la recuperació, que visquin l'experiència en primera persona amb teràpies de motivació i de reforç, que ells mateixos s'adonin que sí, que es pot sortir del consum, que sí, que es pot sortir d'aquesta malaltia i que sí, que es poden reinserir a la societat i anar en aquesta direcció una vegada recuperin la llibertat.
Per això és tan important que existeixi i que treballem en una xarxa de contenció i de seguiment perquè els pacients que vinguin de centres on han estat tractats no tornin a caure al forat. El dia que les presons serveixin per reinserir i no per castigar haurem evolucionat.
La malaltia del segle XXI els posa al peu de l'abisme. No els deixem caure-hi. Estenguem un gran pont.