Vam dirigir-nos al lloc de recollida de l’autocaravana ignorant en quin reialme ubicar-nos: el de les bèsties de l’asfalt amb dècades d’experiència a la ronyonada (no era el cas) o el dels neòfits tendres com un pastisset de  monja de clausura (tampoc: era la segona vegada que en llogàvem una). Arribats a la base, en veure aquella magnífica llar sobre rodes temporal, vam emocionar-nos, enlluernats pel sol reflectit en la carrosseria, que refulgia com l’armadura de Sant Jordi.

Com podeu imaginar, quinze dies i tres mil quilòmetres de ruta per qualsevol país donen com per a una col·lecció d’anècdotes, però no entrarem gaire en detalls, perquè ens hi estaríem la vida. I és que si ho féssim podríem començar parlant del primer dia que vam voler fer servir el WC. Amb les presses d’uns i altres ningú no va explicar-nos com funcionava, i davant del dubte, per allò de no espatllar res, vam decantar-nos per no utilitzar-lo fins a trobar qui aclarís els nostres interrogants, i les aigües majors es feien en una bossa de plàstic. Cada cop que enllestíem hi fèiem un nus i la llençàvem per la finestra –vam passar-nos-ho de conya, fent un campionat: en funció del color del vehicle que encertaves, el model, l’edat i el nombre dels ocupants, sumaves més o menys punts, i al final el guanyador s’enduia un trofeu–. Però, el que dèiem, millor no aturar-nos massa en episodis particulars. Com el fet que, per molt que al mòbil dúiem actualitzades totes les aplicacions necessàries per buscar lloc on pernoctar, vam tirar-nos una setmana seguida aparcant al costat de cementiris. El que, encara que no ho sembli, pot tenir certs avantatges: en una de les parades vam ser prou afortunats de coincidir amb els membres d’una secta d’antropòfags adoradors de Cthulhu que acabaven d’assaltar la necròpoli. Als nens van regalar-los uns globus inflats en forma de motoserra, i tenien inclús un pintacares on van fer-los unes malediccions escrites en alguna llengua semítica. I, com que al matí havia tingut lloc un enterrament, sortien ben aprovisionats de viandes i vísceres: vam posar-nos fins al cul –des d’aleshores els petits només demanen menjar fetge i triperia crua. 

El capítol més memorable vam viure’l a França, on vam entaular relació amb uns jubilats gals que conduïen un bus de dotze metres que al seu torn arrossegava un remolc. Dins d’aquest últim –no ho diríeu mai, per les dimensions reduïdes, però quins professionals, els gavatxos–, entre d’altres hi duien un parc aquàtic, multicines amb les darreres estrenes i un bosc amb tirolines on la canalla va fer un tou d’amics. A veure qui és el guapo que els diu que l’any vinent no visitem els tiets Adrienne i Jean François. En autocaravana, és clar.