El secretari general de la Unió Sindical d’Andorra (USdA), Gabriel Ubach, recordava dilluns que els que surten a manifestar-se, com va ser el cas de “quatre gats” dissabte, ho fan per a tots, no només per a ells mateixos, i que els que es queden a casa bé ho haurien d’agrair i recordar quan es trobin en una situació no volguda i contra la qual s’alçava la veu en la convocatòria pertinent.
Aquest darrer cas era per l’accés a un habitatge digne i a un preu assequible, perquè a ningú se’l pugui fer fora de casa mentre es pagui religiosament el lloguer, però podria ser qualsevol altra temàtica: per la millora de les condicions laborals (per tenir dos dies consecutius de festa setmanal, una millor retribució, o el que sigui), per poder optar a la nacionalitat o qualsevol altra casuística que pugui sorgir.
Coincideixo amb Ubach –i que no serveixi de precedent– que cal agrair a aquells que surten, donin la cara o vagin disfressats, l’esforç de sortir i alçar la veu. Però també crec que cal recriminar a tots els qui, malgrat patir en les pròpies carns les problemàtiques per les quals s’ha convocat una manifestació, que es quedin a casa.
A mi em sembla molt egoista continuar amb la teva vida, sense fer cap mena de sacrifici –sortir a passejar dissabte al vespre– i beneficiar-se dels possibles canvis que la manifestació pugui forçar. A part, que si més haguessin optat per ser solidaris, la força demostrada hauria estat major, i per tant els canvis que es podrien forçar serien més o més profunds.
Al meu parer, és qüestió d’ampliar l’horitzó particular i de veure que, amb un mínim esforç per part de tots, el benefici, tant col·lectiu com particular, és major. No és més que aplicar la teoria de jocs i buscar el conegut equilibri de Nash.
