"Reconstruirem, reconciliarem i recuperarem. A cada racó conegut de la nostra nació, a cada racó anomenat el nostre país, sorgirà el nostre poble, divers i bonic, maltractat i bonic. Quan arriba el dia, sortim de l'ombra, encesos i sense por. La nova alba floreix mentre l'alliberem. Perquè sempre hi ha llum, si només som prou valents per veure-la. Si només som prou valents per ser-ho”.

Amb aquestes paraules esperançadores, solidàries, boniques i repletes d’humanitat, la poetessa afroamericana Amanda Gorman’s clausurava el seu poema The Hill we Climb, el 20 de gener del 2021 amb motiu de la investidura de Joe Biden i de Kamala Harris.

Ha plogut molt i sembla que va ser fa una eternitat quan només fa poc més de quatre anys que els mots d’aquesta poetessa nord-americana omplien el món de llum i de color.

Ara sembla que sonen tambors de guerra arreu del món. Es desvesteixen els pressupostos socials o d’educació per engreixar els armamentístics i els de defensa. Ara, tot ha canviat. Ara, la mundialització molesta i el proteccionisme s’endinsa en el cor de les polítiques dels Estats. Tot el que no sigui genuí és sospitós i les nocions de solidaritat, de germanor i d’humanitat s’esvaeixen o s’encasellen en les utopies.

Les lluites de poder acarnissades i despietades s’imposen a la negociació. Escolto les notícies i sigui quina sigui la cadena, la llengua o el país de les emissions, la informació és la mateixa. Aranzels, pors dels mercats, pèrdues econòmiques, amenaces, girs de guió improvisats, pèrdues de llocs de treball, conflictes de mai acabar i moltes morts per part de la població civil, a Gaza, a Ucraïna, al Iemen entre altres. Dia rere dia, notícia a notícia,  sempre la mateixa cançó: desconcert, impotència i molta perplexitat. 

Fa pocs dies, enmig d’anuncis aranzelaris estratosfèrics dirigits a un món mundialitzat malacostumat, els mitjans de comunicació del país s’alegraven del fet que Andorra, igual que la Martinica o a Guadalupe, que són territoris francesos a les Antilles, els aranzels imposats pels Estats Units amb un 10% semblaven raonables.

Un gest que pot ser peanuts per als Estats Units, però que és significatiu per al nostre Principat.

Des de fa uns dies, de nou, tot l’ordre econòmic mundial està potes amunt i roman en entredit amb una treva unilateral de tres mesos. Aranzels sí, aranzels no. Aranzels ara, aranzels després. I hom es pregunta, tot això per què? Per negociar en posició dominant? Per acabar de donar una estocada irreversible a l'economia mundial? Per canviar l’ordre econòmic i polític mundials i els eixos de poder al món?

Tretze anys abans Barack Obama, el gener del 2013, va triar un poeta d’origen cubà Richard Blanco i en va llegir el poema One Day durant la seva investidura. Aquest acabava amb els següents versos: “Marxem a casa: a través del llustre de la pluja o el pes / de la neu, o el plom rubor de l'ocàs, però sempre –la casa,/ sempre sota un cel, el nostre cel. I sempre una lluna/ com un mut tambor que ressona sobre cada teulada/ i finestra, d'un sol país –tots nosaltres–/ de cara a les estrelles/ esperança –una nova constel·lació / que espera que l'esboquem, / que espera que l'anomenem –junts.”

Aquest darrer mes de gener, per la investidura del president actual dels Estats Units no es van recitar poemes. Es van cantar cançons icòniques i es va comptar amb els dirigents de les empreses més potents i emblemàtiques del món.

Canvis profunds de paradigma!