Recentment, he estat testimoni d’un intercanvi bastant acrimoniós sobre el turisme que ens ve en càmper (o autocaravana). Per dir-ho suaument, hi havia una diversitat d’opinions, amb alguns que els veuen com poc més que una molèstia i un turisme de poca qualitat que embruta els espais comuns i deixa una quantitat mínima de diners al país. En contra, es manifestaven d’altres –visiblement campistes de convicció– que replicaven que ells tenen més cura del medi natural que ningú, i que a l’hora de fer viure l’economia local dels llocs on van solen contractar guies locals, compren menjar i altres queviures, i en general contribueixen amb més calerons que el turista que compra l’hotel i l’estada a distància.
Sens dubte, els arguments dels dos costats del debat tenen els seus mèrits. Qualsevol col·lectiu humà té les seves ovelles negres, i ben segur que ni aquells que van en càmper ni aquells que s’allotgen en un hotel ni –afegeixo– aquells que contracten un pis turístic es poden resumir a un col·lectiu uniforme ni a un sol estereotip.
Tot i que jo he fet poc càmping a la meva vida, n’he fet i no m’he estat d’observar les altres persones que tenia al meu voltant. Al llarg dels anys, he pogut veure alguns canvis que s’han anat operant.
En primer lloc, el turisme familiar –sovint originari de França i Itàlia, però també molt sovint dels països més al nord com Bèlgica, Holanda, i Alemanya– segueix fluint, buscant les platges del Mediterrani. Els motius per què van triar originalment aquesta modalitat de turisme sense dubte eren variats, entre la voluntat de no ser lligats a un lloc, possiblement ganes de tornar a la natura, educar millor els fills, o d’altres. Però al llarg dels anys, les seves edats han anat augmentant. Avui en dia, en comptes de ser famílies de pare, mare i fills, sovint trobem que el nucli familiar s’ha reduït al pare i la mare. Els fills, ja independents, potser no poden accedir a un vehicle propi, ja que els preus han pujat molt fortament, i especialment després de la pandèmia. Potser no troben pràctic comprar el vehicle, i haver-lo d’aparcar tot l’any malgrat fer-lo servir tan sols els dos mesos de l’estiu. També veuria possible que els fills trobin més còmode de llogar un pis en el lloc de destí, cosa que els obre més possibilitats sobretot a l’interior de les ciutats. El campista tradicional no era fauna urbana, gairebé per definició. Els seus fills, ara probablement ho són un xic més.
Tot i això, hi ha una nova generació de campistes que està apareixent i que comparteix molts valors amb la generació precedent com ara l’estima per la natura i voler defugir una mica dels llocs més aglomerats. Però hi ha diferències amb l’anterior. Per començar, el vehicle sovint ha de tenir una doble utilitat com a autocaravana però també com a transport diari. Així, defugen els grans vehicles més complexos a conduir, i solen buscar més aviat la categoria de camionetes mitjanes, ben equipades, però que poden circular per ciutat i fins i tot aparcar en algun garatge cobert si cal. A més, aquesta nova generació sol practicar força esport, i el fet de disposar del vehicle els obre possibilitats de quedar-se més a prop del lloc en què practicaran aquell esport: vies d’escalada a la muntanya, o platges amb vent per fer kite-surf a la platja.
Amb aquestes reflexions, m’està quedant clar que la clientela turística potencial d’Andorra està canviant, i que el col·lectiu dels campistes sens dubte en forma part. Ara bé, allò que no he vist és una reflexió suficient per part de tots sobre de quina manera acollir-los de manera convenient. Cal dedicar uns espais concrets? Si de cas, on? Què s’ha de cobrar perquè contribueixin una quantitat correcta a mantenir les infraestructures del país, i com cobrar-la? La resposta ha de ser únicament posar aparcaments de pagament a la muntanya —que tampoc es cobren durant la nit—, o bé ha de passar per oferir-los uns serveis que necessiten i que estaran disposats a pagar?