Les fortaleses de Castell-llebre i el castell d’Oliana s’emplacen just al final del sistema d’engorjats del riu Segre, que comença poc més avall de Nargó, amb el congost dels Espluvins, i que avui resta negat pel pantà. Es tracta de dos castells bessons, amb un contacte visual mutu; el primer, Castell-llebre, controlava els engorjats del nord i el pont que travessava el Segre; mentre que el segon, el castell d’Oliana, vigilava tota la ribera de Segre avall.
Castell-llebre se situa damunt d’un vertiginós espadat calcari, que cau directe damunt del Segre, la carretera d’Andorra i el pont de Peramola. Pocs són els paraments que es conserven de l’antic castell, conegut com a kastro-veteri en un trasllat del segle XII, falsament datat de l’any 967, probablement per algun problema de transcripció. Aquest document esmenta un castlario i un castello, referits al castell, tot un castelló, denominacions que ens remeten a una època pretèrita al segle X. El següent esment, de l’any 995, també indica el topònim kastro-vetre, el castell vell. L’antiga parroquial església romànica de Santa Maria, amb el seu robust campanar, senyoreja aquest elevat i vertiginós indret, que apareix en bona part encerclat per un mur, molt possiblement de factura posterior a la de la documentació que us he comentat.
Del castell d’Oliana tampoc se’n conserven gaires paraments. A dessota hi havia una antiga vila closa, construïda probablement amb carreus de la fortalesa. La part superior del turó, on avui hi ha l’església romànica de Sant Andreu, consagrada l’any 1036 pel bisbe Eribau, presenta força cicatrius d’estructures desaparegudes de la fortificació. Una cantonada, situada a la part inferior del jaciment, és la resta més visible d’aquest antic castell, documentat l’any 914 en una afrontació com a kastro Uliana.
Fa uns cent anys, el prevere Joan Serra i Vilaró, arqueòleg i historiador, va localitzar en aquesta església una ara romana que servia de peu d’altar. La podem veure al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. La seva procedència es podria vincular amb el mausoleu de l’Abadiot, situat uns dos-cents metres al peu del castell. Aquest jaciment funerari romà va ser intervingut en una excavació d’urgència l’any 1998 per l’arqueòleg Francisco Javier Navarro, gràcies a la tossuderia del Jordi Pasques i del Ventura Roca, que aleshores era alcalde d’Oliana. Es tractaria d’un edifici funerari de planta rectangular que podria estar relacionat amb una vil·la romana propera a l’actual vila d’Oliana. Desconeixent l’ús que podria haver tingut en l’Antiguitat Tardana, aquest mausoleu va ser aprofitat en època medieval com a església, atesa la seva denominació: Sant Joan de l’Abadiot. L’any 1080, aquest temple surt referenciat com a Sant Joan d’Oliana a l’acta de consagració i dotalia de l’església del monestir benedictí de Santa Cecília d’Elins.
