L’any 1984, quan tenia 10 anys, em vaig enamorar del Luis Eduardo Aute. Jo feia un any que portava unes ulleres de muntura rosa i a les nits dormia amb una mena de casc estrany per fer tirar endins les dentetes de conill que tenia. Com que a casa tenien por que em constipés, portava jerseis de coll alt, pantalons de vellut i mitjons de llana de coloraines a joc amb el jersei. Els anys 80 d’una adolescent al Pirineu, què us he de dir. 

A casa escoltàvem Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i José Luis Perales. Fins que un dia va aparèixer un casset nou –sí, en aquella època compràvem cassets– titulat Cuerpo a cuerpo, d’un tal Aute. La imatge de la portada era sensacional: un quadre amb una dona nua picassiana tota blanca amb uns braços virils subjectant-la amb força.  Traient el cap darrere el quadre immens, un home de cabells una mica llargs, barba fosca i mirada somiadora: l’home que havia pintat el quadre i que cantava les cançons del casset. L’home més terriblement sexy que havia vist en els meus 10 anys de vida. Escoltar-lo, sentir aquella veu tan dolça i la bellesa, la poesia i la filosofia de les cançons, em va fer adonar per primer cop que el món era més gran, més complex i més sensual que les muntanyes i valls que m’envoltaven, que els quadres amb bodegons que penjaven al menjador de casa, que els nens de la classe de 4t...

L’enamorament va ser total, innegociable, per sempre més. La segona cançó del disc es titulava Cine, cine, cine i era una de les meves preferides. Com que les lletres de les altres cançons, postulant amors triangulars i passions amoroses desfermades eren difícils de dur a la pràctica per una nena de 10 anys, vaig decidir que el que faria seria mirar-me tota la filmografia de Truffaut, estimar el cine i anar-hi tant com pogués, tal com demanava la cançó del meu heroi barbut. “Cine, cine, cine, más cine por favor, que toda la vida es cine i los sueños cine son”. Des de llavors m’he passat la vida anant al cine i escoltant Luis Eduardo Aute, és clar. I segueixo pensant que, a més de llegir, veure bones pel·lícules i escoltar bona música són de les millors coses a què es pot dedicar el temps incert de vida que ens ha estat concedit. 

Tots cap al cine, feu el favor. Escarxofeu-vos a les còmodes butaques, deixeu-vos endur per la foscor, deixeu enrere per una estona la vostra vida, els vostres maldecaps, les vostres neures, els vostres deures, i gaudiu per una estona d’una altra, de vida. Millor o pitjor que la vostra, però diferent. Veureu com refresca. Tornar d’una bona pel·lícula és com tornar d’un bon viatge. En tornes millor, amb les engrunes de vida i de coneixement que se t’han enganxat a la pell i que ja formaran part de tu per sempre. 

En les últimes setmanes han coincidit a les cartelleres dos magnífiques pel·lícules fetes a Catalunya que val molt la pena d’anar a veure. Són El 47 i Marco, totes dos basades en personatges reals: Manuel Vital, el conductor heroic que va portar el transport públic a Torre Baró; i Enric Marco, l’home que va aixecar la camisa a tothom fingint que havia estat en un camp de concentració dels nazis. Les dos són boníssimes, d’aquelles que et remouen i et fan sortir del cine emocionat i transfigurat. Però el més al·lucinant és que en les dos, el protagonista (tot i que si no ho sabéssim, no ho diríem mai) és interpretat pel mateix actor: l’immens Eduard Fernández. Aquest home ens ha regalat un prodigi d’actuacions, de posar-se dins del personatge, de fer-te’l creure, de fer-se estimar i de fer-se odiar. Una meravella.

Si encara no ho heu fet, aneu-les a veure i ja m’ho explicareu. Dos grans pel·lícules. I a Eduard Fernández que li donin un Gaudí, un Goya, un Òscar i li facin un monument perquè ens hi poguem agenollar al davant.  Perquè ja no tinc deu anys i no soc tan enamoradissa com era de petita, que si no...